diumenge, 22 de maig del 2011

> Faula Obscura.


A Inòpia, la major part de la població habitava sota terra, en caus foscos i humits, entre la pobresa. Aquell era el seu destí si havien nascut com a ratolins.

En canvi, les garses, vivien en torres de cristall inaccessibles, gaudint de plaers i riqueses, segures darrere els murs, protegides per la guàrdia pretoriana.
Es sabien a salv de perills, malalties i violència. Sempre havia estat així. Un cop cada quatre anys sortien als balcons de les seves torres, i utilitzant-los com a trona, desgranaven llargs discursos durant tot un dia.

—Xac-xac-xac. Xac-xac-xac. Xac-xac-xac —cantaven les garses, en una xarrera incomprensible.
Els ratolins, atrets pel guirigall, sortien del caus per anar a escoltar-les. Aplaudien a unes, i escridassaven a d'altres. Ningú entenia que deien aquells ocellots, però els ratolins s'esforçaven per demostrar el seu interès.

Les garses, orgulloses i altives, apujaven el to per fer-se escoltar, utilitzant l'insult i l'amenaça si feia falta. Al caure la tarda, era costum entre els ratolins aplegar-se i votar el millor discurs. Desprès de les votacions, la garsa guanyadora, sortia de la seva torre guarnida amb els vestits més elegants i desfilava entre els ratolins que l'aclamaven.
La garsa, complaguda, n'escollia una dotzena, que eren convidats a un banquet fastuós a les estances de la torre. Desprès d'aquella nit, treballarien com a part del servei domestic, i no tornarien a passar fam.

Mentre els afortunats marxaven cap el castell, la resta tornava als seus caus, els ulls vidriosos d'enveja. Uns quants companys omplirien les panxes aquella nit, i mai més passarien necessitats ni patiments. La resta tindria que esperar una nova oportunitat.

Els ratolins escollits eren guiats per l'interior de la torre fins un gran menjador situat a l'última planta. Entre coixins i sedes, les garses jeien al voltant d'una gran taula, xerrant i picant aperitius.
—On seiem nosaltres? —deia el ratolí més valent, o potser el més afamat.
Es va fer el silenci. Llavors les garses, alçant-se, van dir totes a una:
—On vulgueu. Us atraparem igual —i es van abalançar sobre els aterrits ratolins per devorar-los.

Als caus, més d'un ratolí no va conciliar el son aquella nit, desvelat pel sarau de festa que arribava des de la torre de cristall, i que va durar fins a ben entrada la matinada.

Fi

“Faula Obscura”, és el resultat de les meves impressions sobre els darrers dies on la gent ha parlat per donar a conèixer la seva frustració i malestar, i els polítics han anat a la seva, obsessionats per assegurar-se un bon lloc 4 anys més.

De petit les faules em fascinaven, tenia un llibre que llegia un cop i un altre. ^_^




diumenge, 8 de maig del 2011

> El Tribunal dels Joanets. Per Concurs Relats Infantils 2011.




Martí Alabau abrigat amb ponxo de llana i tocat amb barret d'ala ample, cavalcava a lloms del seu poni de crins blanques Malastrugança, sota la lluna plena d'una nit de Sant Joan pels viaranys del Montseny. Enrere havia deixat les últimes masies habitades. Els pagesos, acostumats a veure pocs forasters l'havien aconsellat per que no fes camí en una nit de mals presagis com aquella. El cavaller, sense afluixar el trot havia desdenyat els seus consells amb una ganyota de menyspreu als llavis.

Martí no tenia amics. Només estimava un objecte al que anomenava “El Secret” i del què mai se'n separava. “El Secret”, l'havia convertit en un home ric, envejat i temut. De nou esperava servir-se'n d'ell per trobar el tresor del gegant Menjarocs, amagat en un cingle rocallós. El tenia a tocar, ja entreveia l'espadat modelat pels vents que cercava.

Malastrugança trotava distret, més interessat en tastar els matolls de fonoll, les sucoses malves liloses, o les cruixents bledes boscanes dels voltants, que en fer camí.

El genet va aturar el poni al topar-se amb un pont de pedra llimosa que creuava un petit rierol on nedaven truites d'escates argentades. Martí s'havia enfrontat a altres ponts com aquell. Els anomenaven ponts del Diable. Eren molt antics, construïts pels romans, i sovint atreien els éssers més fantàstics i inversemblants del bosc. Es disposà a creuar-lo; no tenia altre opció.

Ja havia travessat més de la meitat, quan va sentir unes rialles burletes. Es girà, però no va veure res sospitós. Va esperonar el corser per que avancés. Malastrugança també devia ensumar alguna cosa, doncs renillà temerós, negant-se a moure's. Llavors els va veure.
Uns puntets de llum fugissera volaven fins a ell, envoltant-lo entre tombarelles aèries i piruetes de tot tipus.
—Follets voladors —va remugar Martí, serrant les dents.
Aquells minúsculs éssers eren entremaliats i capriciosos. Si no anava amb compte podia sortir-ne ben malparat d'aquell encontre.
Martí va agafar un saquet on duia una mica de sal (substància que detesten els follets) per espargir-la el seu voltant com a protecció, però abans d'aconseguir-ho, les guspires de llum van començar a girar i girar, provocant un remolí de vent que encabrità a Malastrugança, i va fer caure a Martí, que va perdre el món de vista.

... Dong! Dong! Dong! —repicava una llunyana campana d'església, assenyalant la mitja nit.

Martí es despertà entumit i xop. Estava lligat dins un gran cercle de pedres sobre un turó despullat d'arbres. Malastrugança, amarrat a una estaca, mastegava brots d'herba fresca i humida.
Atordit, contemplava com centenars de petits homenets pujaven per la muntanya, ballant i cantant.
Hi havia Joanets vestits amb calces i camises de colors llampants, i barrets adornats amb picarols; Minairóns amb forma de gos, follets del Vent, i follets del Foc envoltats per una flama blava. Martí començava a comprendre que s'havia ficat en un gran embolic i que potser “El Secret”, que li havia reportat tants avantatges, seria ara, causa de la seva desgràcia.

Quan tots els follets l'encerclaren, un d'entre ells, amb barba trenada i posat seriós, es va avançar, i aclarint-se la gola va començar un llarg parlament amb veu estrident de flautí:
—Martí Alabau, quan eres petit vas coincidir amb un follet del bosc al que vas entabanar i robar la seva possessió més preuada: el seu barret de picarols. Servin-te d'aquest objecte màgic que tu anomenes “El Secret”, t'has apropiat dels tresors que el meu poble s'afanya per ocultar als humans. Durant anys hem esperat que s'aturés la teva cobdícia —el follet respirà per recuperar l'alè—. No ha sigut així. El Consell dels Joanets ha decidit què com a castig per les teves males accions, des d'aquesta nit et converteixis en un més dels guardians de pedra d'aquesta rotllana, porta d'accés a la ciutat subterrània dels follets.

Desprès de pronunciar aquesta dura sentencia, els follets van començar una gran festa que durà fins la matinada, quan van desaparèixer. Per últim, va sortir el sol, banyant amb els seus raigs daurats tot el turó, convertint a Martí i Malastrugança en estàtues de pedra.

Des d'aleshores qui travessa el cercle de dòlmens del Turó dels Follets per Nit de Sant Joan pot escoltar el renill enfadat d'un cavall, i els gemecs tristos d'un home acompanyats del só d'uns picarols. La majoria d'habitants de la contrada, però, són gent sensata, i no creuen necessari apropar-se per comprovar-ho, no fos cas què topessin amb un follet i....


“El Tribunal dels Joanets” és la meva proposta pel concurs de Relats Infantils que organitza l'ARC.
El tema aquest cop era: criatures fantàstiques de la mitologia catalana.
Us deixo les bases per si voleu participar, teniu de temps fins el 31-05-11. Bases del concurs




dimecres, 4 de maig del 2011

> Ondina. Secrets d'adolescència. Per ARC concurs de micro relats a ràdio Argentona.



(micro relat del mes de Maig. Ondina)

En remull dins la banyera. Temperatura de l'aigua entre vint i vint-i-dos graus. Espelmes repartides per tota l'estança. A l'Ipod la meva llista preferida de Muse, Placebo, The Killers i Franz Ferdinand.

Mentre “Take me out” ressona pels petits auriculars, dibuixo a la moleskine un nou disseny de dos kois units en semicercle; un de vermell i un de negre, envoltats per flors de cirerer. Serà l'únic tatuatge que portaré i vull que el disseny sigui meu. El cosí de l'Axl s'ha compromès a fer-m'ho. Va remugar per causa de la meva edat, però sé que li agrado i ho farà. Tres sessions en dos mesos. L'avia m'ha promès que em deixarà els diners i no dirà res. Friso per portar esculpides les dues carpes a l'esquena.

La veu sedosa de Brian Molko m'alliçona sobre el dolor, la futilesa de l'amor, i la fragilitat a “every you, every me”. Tanco els ulls intentant endevinar si el dolor de les agulles del tatuador pot ser comparable al que senten els peixos al empassar-se un am.

Segueixo les evolucions dels peixos. El boina vermella avança nedant a uns centímetres de la panxa fins el màlic, boqueja uns segons mirant-me amb els seus ulls de bombolla, i dona la volta fins l'altre extrem, on un saltador de fang s'amorra a la porcellana de la banyera com si li anés la vida; els shubunkin motejats tracen cercles entre els meus peus. Cada cop que les seves escates freguen el meu cos nu, m'estremeixo.

La música m'arriba ara amb eco, llunyana, com si vingués a través d'un corn de mar. Tinc el pressentiment que la transformació és imminent. Sento el pessigolleig als turmells i rere les orelles, sota la pell. Només tinc que fer uns talls amb el cutter per deixar pas a les brànquies i aletes que tinc sota l'epidermis.

La Claire i el Dave no són els meus pares. No poden ser-ho per molt que m'ho repeteixin. Jo sóc un altre cosa. Aquest no és el meu món. Llangueixo fora del meu element, i estic disposada a tot per tornar-hi.


Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010.
Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant micro relats durant els propers vuit mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu
Bases del concurs