diumenge, 25 de desembre del 2011

> Trobada d'amics.


Aquest és un post llarg. I això es gràcies a la gran quantitat d'amigues i amics que tinc. El meu tresor.
Cada any penjo al bloc un petit relat de Nadal. Aquest cop he demanat la col·laboració d'uns quants coneguts per que també diguessin la seva. Trobareu fotografies, poemes, haikus i relats amb la petja personal de cada autora o autor. Tots han col·laborat desinteressadament cosa que els agraeixo enormement.
Gaudiu d'una bona lectura. Bon Nadal per tothom. ^_^

************************************************************


(Fotografia d'Anna Rispau amb textura a la fotografia: Shadowhouse Creations, textura: Odds and Ends -1
http://shadowhousecreations.blogspot.com/


************************************************************


Soca que bleixa
esguardant l'encís d'infant.
Rou de saba ixent.

(Haiku de l'Anna Rispau, de Relataires en Català)


************************************************************

L'àvia i la Nit de Nadal

Al seu piset del carrer Hospital, amb l'escalfor de l'estufa que cremava des del migdia, la dona ja tenia el sopar de la Nit de Nadal gairebé enllestit. De la minúscula cuina va treure unes costelles de porc amb patates i ceba.
«Ja tenim el sopar aquí», va dir. Mentre duia la safata va mirar els mobles del menjador, que també era lloc per dormir. Tants anys acompanyant-la. Estimava el bufet de fusta negre on, al damunt, hi tenia les fotos de la família. «Verge Maria! És aquesta crisis, que diuen que no marxa. Sinó, tindríem un xai al forn o així. Però, escolta tu! Les costelles de porc són ben bones també». La flaire agre i dolça va expandir-se a l'aire tancat i calent de la sala. Va deixar la carn a la taula, que ocupava més de mig menjador. Les seves mans tacades per la vellesa i de dits fràgils van engrapar l'obridor com si aquest pesés tan com un escriptori. Els seus llavis van traçar un somriure melangiós quan recordà les valls d'Osona, quan ella era una xicota i duia de l'estable a la casa dos grans lleteres. I ho feia somrient, amb les galtes ben vermelles. Va obrir el vi.
«Avui res de tele, tu, que és Nit de Nadal», va dir. Va servir les costelles, daurades i cruixents, i va començar a sopar. Es va alçar un moment de la cadira. Primer va acaronar el cap d'en Sandokan, aquell gat vell i escanyolit, i després el va alçar deixant-lo sobre la taula. «Au va! Un dia és un dia». Després va agafar la fotografia d'en Manel i la recolzà sobre l'ampolla de vi. «Bon profit i Bon Nadal a tothom».

(Relat d'Igor Kutuzov, del bloc Antígua Vamurta)

************************************************************
Ossada primitiva de l’arbre,
aridesa de vori,
misèria acanyant-se
en el blau distant.
Una buitrera de llums
s'atansa, és Nadal.

(Poema d'Empar Sáez, del bloc Enfilant Finestres)


************************************************************

Hola fill meu... m’has cridat? - (Cançó fosca de Nadal)

Sempre havies volgut parlar amb mi, i ara que pots, tens la boca closa?
T’he fet venir un esglai? Potser no et fa peça la meva imatge? No t’imaginaves al fill de Déu amb aquesta fila? Tot plegat la culpa és de quatre eixelebrats que em pintaren poc humà en el pas per aquest món dels mortals. No, no cal que pateixis, encara no ets mort, en aquest cas, seria un altre a qui veuries ara mateix al teu davant. I jo sí que vaig patir, amb aquella passió que em féreu passar...
Però ara no ve al cas, i si no sóc com et pensaves no puc fer-hi res. No us veig capaços d’assolir tantes expectatives com us plantegeu. De fet, sou una mica somiatruites els humans, qui ho hauria d’haver dit, amb la feinada que va tenir el Pare amb la vostra creació, que li sortíssiu tan babaus. Però no cal patir, ara mateix ho arranjaria amb quatre espetecs ben repartits i deixaria l’obra per conclusa. I vosaltres... vosaltres a pastar fang, d’on mai hauríeu d’haver eixit. Però millor que ho deixem per a demà, que a mi també em dominen els sentiments i encara sento una nostàlgia molt càlida quan, com en aquestos dies de Nadal, em poseu una imatge de quan era minyó, en aquell pessebre tan curiós, i ple de neu, a Galilea!.
El problema és que com sóc etern, per a mi, l’endemà de Nadal pot ben bé ser d’aquí a mil anys i per a vosaltres serà Sant Esteve i potser els galls no cantaran, però aquest ja és un altre tema. Oi? Au, bona nit gent, i Bon Nadal a tots...

(Relat de Ferran d'Armengol, del bloc escrits de l'home fosc

************************************************************

Una nit de Nadal

Sense saber-ho, sense tindre idea del que estaven fent, aquells cinc joves, molt homes ells, havien preparat aquella nit d'un 24 de desembre de fa més de cent anys, un arbre de Nadal, cosa que encara no podia trobar-se en aquestes terres perquè encara faltaven bastants anys perquè s'estilara. Havien penjat de la branca d'una vella i gran figuera, despullada ja de totes les seues fulles, el cadàver d'un home al que acabaven de matar, i que no tenia res d'home segons ells. Li van nuar una corda al voltant del coll, van tirar d'ella i el van pujar per a deixar-lo suspès a pocs centímetres de la fullaraca. Els ulls oberts de l'home mort miraven de costat, els seus cabells rossos estaven bruts de sang i fang, perquè el més home de tots l’havia mort d'un colp sec en el cap donat amb una grossa branca de taronger, cansat i avorrit com estava, i els seus amics també, de sotmetre-lo a tot tipus d'humiliacions. El cos nu de l’home mort, que semblava estar dempeus encara que surant, desprenia diverses tonalitats de color, perquè igual relluïa radiant com la plata fina en ser il•luminat per la llum d'una mitja lluna que brillava rabiosament en aquella festiva i freda nit de Nadal, o es convertia en bronze daurat pels centelleigs de les altes flames de la gran foguera que cremava a pocs metres d’ells. Aquell cos mort, malgrat tot, adornava amb la seua presència la pobresa de les branques estèrils en l'hivern, d'aquella immensa figuera. Els homes vius, borratxos com estaven, reien i bevien més cassalla, i seguien burlant-se de l'home mort posant-li la botella a l'altura de la boca, oferint-li el transparent però aromàtic líquid que els havia encoratjat per a cometre aquell crim, i al que sens dubte culpabilitzarien si alguna vegada arribaven a tindre remordiments. Així van passar tota la nit. Els cinc van acabar vomitant, farts de tant licor, i quan el color safrà de la matinada començava a insinuar-se, l'home mort, aliè ja a tot, va rebre sense immutar-se l'últim afront. El més jove dels cinc homes vius li va clavar entre les natges una canya, entre riallades, paraules i gestos obscens. Així van donar per acabada aquella nit de festa, tornant a les seues cases, agafant-se els uns als altres per a no caure dins de les sèquies d’aquella marjal on els vius i el mort havien segat l’arrós junts. Mentre caminaven, vociferaven i cantaven nadales alegrement.

***
Molt de rebombori va causar aquell fet, però malgrat que molta gent del poble i dels pobles del voltant imaginava qui havien segut els assassins, ningú va ser castigat.


(Relat de Dissortat, del bloc En el Bosque de la Larga Espera)

************************************************************

Nadal màgic

Per un Nadal màgic
fem un encanteri,
preparem l'apòzema,
deixem que es refredi.

Deu grams de tendresa,
tres de comprensió
cinc de tolerància
quatre de passió.

Polsims de bondat
posem-ne un grapat.

Barregem suaument
per no trencar res
i a l'atzar del vent
ho deixem dispers.

I amb poques paraules
i quatre cançons
ja tenim Nadal
per tots els racons.

(Poema de Montse Assens, del bloc Brisalls de Mar)

************************************************************

Paraules

Per Nadal se'n diuen moltes
i moltes, només per Nadal.

Ai! quantes de tantes,
que de tantes són masses,
les que en restants dies
pel que sembla, no cal
ni fer-les,
ni pensar-les, ni sentir-les,
i menys encara, ni dir-les.

Però, ara que n'és altre cop, Nadal
farem que el dit més a dalt funcioni
i no direm pas el que és habitual,
sinó,
en farem del silenci el puntal.

Potser així
la resta de l'any,
en guaitar al nostre voltant,
la llum es farà present
i el gris i el negre s'esvairan
fent-nos sortir del parany.

(Poema de Ferran Planell, de Relataires en Català)

************************************************************

Prou!
No puc més, pare! Ja en tinc prou d'aquest color! Amb la vostra mania de fer el bé, d'ajudar als altres, m'esteu convertint en la riota de tot el poble... Què dic, de tot el poble? Molt més que això! Perquè darrerament, aquesta casa, que fins fa ben poc sempre havia estat un reducte de pau i tranquil·litat, ha passat a ser l'indret més concorregut del país. De la terra!
Vénen pastors d'altres contrades, mercaders d'altres ciutats, estrangers amb noms impronunciables!
Us ho dic de debò. Va de veres! Ja en tinc prou d'aquest color!
Jo sóc el fill de l'amo, i crec que només per això tinc un cert dret a moure'm per les nostres possessions, encara que siguin poques i reduïdes, amb la seguretat i la independència dels qui coneixen bé el terreny que trepitgen. Amb llibertat, no sé si m'enteneu.
Comprenc que aquesta parella us hagi entendrit, que us hagi tocat allò que se'n diu la fibra sensible. I entenc que s'hagin instal·lat durant uns dies, amb el vostre consentiment, en el cobertor on dormen els animals. Jo potser, en el vostre lloc, hauria fet el mateix. Però des que estan aquí, sembla que els voltants de la nostra llar sigui el mercat dels dies de festa. O la fira!
Ja no puc aguantar més. Avui és el darrer cop que vaig a l'entrada del bosquet i tolero les bromes, les burles, les mofes, els escarnis de tota aquesta gent que ve aquí a visitar els nostres hostes. Em sentiu bé, pare? L'últim cop!
...
Isaac va sortir enfurismat de la casa i sense fer esment de tota la gentada de pul·lulava pels encontorns, es dirigí als arbres propers. Abans de res donà una ullada al voltant, esperant poder passar desapercebut, però no tingué sort i al moment sentí el maleït crit que el perseguia des de feia dies: Mireu, mireu: el caganer!

(Relat de Sílvia Romero, del bloc Caducitat Immediata)

************************************************************



(Fotografia de la Núria Claverol i Català, del bloc Núria Claverol i Català)


************************************************************

Ofrena de Nadal.

El Vals de les Flors surava eteri, penetrant en el sotabosc cobert de neu, camp de jocs de pit-rojos entremaliats.
Les branques nues dels castanyers s'ajupiren per guaitar admirades l'esclat joiós de les cireretes de pastor. La gent menuda dansà sobre un llac glaçat fins que el campanar va assenyalar l'hora de marxar. Cadascú partí amb una capseta cisellada pels millors artesans amb unes unces d'un polsim preuat, que bufaren generosos, escampant la màgica melodia en els dorments que cercaven repar.

(Relat de Sergi G. Oset, del bloc La Meva Perdició) ^_^


divendres, 16 de desembre del 2011

> 2n Premi revista SCI-FDI i botí del saqueig.

El passat mes de Juny vaig quedar Segon classificat en el concurs Byte de microrelats organitzat per la revista digital de ciència-ficció editada per la Facultat d'Informàtica de la Universitat Complutense de Madrid. El microrelat que vaig presentar i va resultar premiat va ser: “Escuela Segunda Fundación”.

Us deixo l'enllaç al web de la revista on podreu llegir el relat, i la mateixa en format pdf per descarregar amb tots els relats seleccionats del concurs:

web

pdf

Aquesta setmana per fi he rebut el preuat botí que vaig aconseguir per quedar Segon classificat:




dijous, 8 de desembre del 2011

> "Edició especial" dels Setze Petges i Notícia sorpresa

El 21 de Novembre vaig tenir el plaer d'assistir a la presentació del llibre “Edició especial”, a càrrec dels Setze Petges. La presentació d'aquest llibre, (el segon que publiquen els Setze Petges) es va realitzar a l'Ateneu Barcelonès amb els parlaments dels escriptors Maria Barbal i Isidre Grau, i una posada en escena esbojarrada a càrrec de tots els autors, representant les baralles entre els reporters i el redactor d'un diari per tal d'editar l'exemplar que presentaven.

I és que “Edició especial” recull 20 relats dels autors, agrupats com si es tractés d'un diari d'actualitat (el temps, opinió, esports, editorial, fins i tot l'horòscop i els mots encreuats, entre altres seccions). Per arrodonir la originalitat d'aquest llibre, cada relat està introduït per les minimalistes il·lustracions de la Sara Cendan.

Els Setze Petges, és un grup d'autors formats a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, que l'any 2004 van publicar el seu primer treball conjunt. Tot el llibre es un sentit homenatge literari a una de les seves integrants (la Rosa Muxí, desapareguda l'any passat).




En definitiva un gran treball conjunt editat per Editorial Monflorit, original i entretingut, que es llegeix pràcticament en una tarda, o assaborint per separat les petites perles que ens ofereixen els seus autors. Per més informació de l'edició del llibre i els seus components, aquí teniu l'enllaç al seu bloc: “setze Petges

NOTÍCIA D'ÚLTIMA HORA!!!!!!!: Ja vaig detectar en la presentació del llibre una besant folla dels seus components, cosa que he confirmat quan he rebut una invitació a unir-me als Setze Petges ....... proposta deshonesta que no he pogut, ni he volgut refusar. Pugeu l'ancora, engegueu motors, salpem camí cap el desconegut amb un nou grumet a bord!




diumenge, 4 de desembre del 2011

> "La Meva Perdició" a la Ràdio

En aquesta ocasió penjo els àudios de dos microrelats llegits recentment en emissores de ràdio. “El Relleu”, tercer classificat en el mes d'Octubre pel concurs ARC a la Ràdio, en la convocatòria d'aquest any sota el tema “Sentiments”. L'àudio pertany al programa “Històries” de ràdio Argentona, del passat 02 de Novembre. La veu és de la Sílvia Cantos, la seva conductora.




“L'Últim Vals”, és un microrelat que ja coneixeu. Publicat en aquest bloc i en el diari “L'Independent de Gràcia”. Aquest cop en el programa del dia 25 de Novembre, llegit per Bruna Generoso Miralpeix (poetessa i membre d'ARC) a “Petit Comitè” de ràdio Voltregà.




Podeu seguir la programació de Ràdio Voltregà, i Ràdio Argentona en els seus enllaços.




divendres, 4 de novembre del 2011

> Nova Havana publicat a L'Independent de Gràcia



Al diari l'Independent de Gràcia, avui em publiquen un nou microrelat, aquest cop l'escollit és “Nova Havana”.

Aquí us deixo l'enllaç a l'arxiu PDF per si voleu descarregar el diari. ^_^




dilluns, 31 d’octubre del 2011

> L'habitació del Pànic. (microrelat per Tots Sants) ^_^


—És mort —crida l'Eddie.
—No ho sabem. Hem d'anar a buscar-lo.
—No, no ho farem —la Tracy ens encanona amb un revòlver.
—Abaixa l'arma.
—Aparteu-vos de la porta. Ara!
BAM! BAM!
Colpegen la porta des de fora.
—Ja és aquí —xiscla l'Eddie.
Necessito la pistola.
Em llenço sobre la Tracy. Una fogonada enlluernadora em mostra la cara aterrida de la meva ex promesa. L'impacte de la bala em projecta cap enrere en el mateix moment en que la porta es esbotzada.
Ric sense esma. El tret en el ventre és mortal, però no serà prou ràpid com per estalviar-me l'enfrontament amb el monstre.




divendres, 21 d’octubre del 2011

> El Relleu.




Torna el concurs de microrelats a la ràdio de l'Associació de Relataires en Català (ARC). En aquesta segona convocatòria amb més emissores per radiar els microrelats i un augment significatiu dels premis.
Aquí us deixo les bases. Animeu-vos a participar!
Enguany el tema central és “Sentiments”, i la proposta pel mes d'Octubre “Alegria”.

A continuació el meu relat per aquest mes, que vist els fets d'ahir m'ha deixat una estranya sensació al cos.

El Relleu
Els sicaris del règim havien fet bé la feina. Ja no tornaria a utilitza aquelles mans ara destrossades per escriure un altre vers. Aquell acte de deliberada maldat, havia aniquilat la seva ànima més depresa que la resta de tortures dels últims mesos.

Explosions i trets de fusell el van sostreure del dolor. Les mateixes parets de pedra trontollaven. La porta de la cela s'obria i una figura fortament armada s'hi atansava. Un turbant de color indi li tapava el rostre. Sens dubte es tractava d'un dels mercenaris contractats per sembrar el terror entre la població. Va recular, allunyant-se de la nova amenaça.

—Pare, no temi, sóc la Faíza, he vingut per alliberar-lo —va dir una veu de dona, descordant-se el turbant.
Naji, no ho podia creure.
—No és possible, la meva filla petita és morta..... se la van endur, com a la resta.
—Si pare, però vaig escapar.
Naji va esclafir en llàgrimes, besant les mans de la noia.
La Faíza, l'acollia entre els seus braços, amanyagant-lo.
Naji sanglotava donant gràcies al cel per aquell regal. El dia en que les autoritats van comunicar-li la detenció de la Faíza per simpatitzar amb elements contraris al govern, la seva vida s'havia aturat.
—Aixequis pare, jo l'ajudo. Només li demano un últim esforç.
Va agafar-lo en braços, tranquil·litzant-lo amb el seu somriure. Amb prou feines pesava el mateix que un nen.
Van pujar fins el mur més alt de la presó, des de on es divisava la ciutat. Fileres de fum i flames enfosquien els minarets de les sagrades mesquites i els moderns gratacels. El ressò de l'artilleria arribava amb claredat.
Naji va guaitar l'escena tremolós.
—Fa dos dies que assetgem la capital, pare. El tirà fuig pel desert. Tornem a ser lliures.
Els seus ulls es van trobar un últim cop. Sense alè, Naji va mormolar unes paraules a cau d'orella.
La Faíza el va besar, fent-li promesa.
Els darrers versos del gran poeta ressonarien per tots els altaveus de Trípoli quan els rebels recuperessin la ciutat.




dissabte, 15 d’octubre del 2011

> “Faula Obscura” publicat al “The Pequod Daily”.




La “Pequod” és una petita però valenta llibreria especialitzada en novel·la i narrativa que ha obert les seves portes a la Vila de Gràcia, (carrer Milà i Fontanals 59), aquest mateix any. Els seus capitans són la Consuelo i el Pere, uns llibreters molt professionals (i gamberros), i amb molta empenta que no dubten en promoure al seu galió, tota mena d'actes com recitals poètics, clubs de lectura, presentacions de llibres i revistes, i petits concerts acústics.
A les seves bodegues trobareu una amplia selecció d'editorials independents i clàssics imprescindibles, sense desmerèixer el llibre de segona mà.

Feta aquesta petita introducció, assenyalar que la Pequod edita un deliciós bolletí digital, “The Pequod Daily”, de caràcter mensual amb totes les novetats i els tallers, que podreu sol·licitar agregant-vos a les seves llistes de correu.

Aquest Octubre i per primer cop, “The Pequod Daily” també ha aparegut amb una tirada limitada en versió paper. I a més a més han tingut el bon gust de publicar-me un relat: “Faula Obscura”, ^_^.
Per a mi ha sigut tot un plaer participar en aquest tercer número especialment dedicat al gran Edgar Allan Poe.

Aquí teniu el PDF per baixar-lo. ^_^

Aquí us deixo el número 3:

Gràcies Consuelo i Pere. Bona Feina. ^_^




diumenge, 9 d’octubre del 2011

> Segon Aniversari del bloc.




El 08 d'Octubre de 2009 vaig posar en marxa aquest bloc literari amb molta il·lusió i sense saber molt bé on em ficava. Dos anys després, amb els lògics alts i baixos que es poden donar a l'hora de pujar continguts en un bloc d'aquest tipus, sorprenentment encara segueix endavant.
He conegut bons amics blocaires, gent molt especial, alguns he tingut la sort de conèixer-los en persona i compartir experiències més enllà del teclat.
A totes i a tots vosaltres que heu aparegut en algun moment per aquí mil gràcies.
Per celebrar-ho us deixo aquest petit relat: “Incondicionalment”, publicat pel diari L'Independent de Gràcia aquest passat divendres, i l'enllaç per si voleu baixar-vos el PDF.
Salut! ^_^




divendres, 23 de setembre del 2011

> Cuentos DiVersos. (Publicació antologia de relats).



Els alumnes del curs 2010 - 2011 de l'escola de Gràcia “Aula de Escritores”, publiquem un recull de poesia i relats aquest Octubre. La presentació del llibre “Cuentos DiVersos” serà el proper divendres dia 28 d'Octubre a la sala Àmbit Cultural a les 19h. Esteu totes i tots convidats. ^_^
Jo contribueixo amb el relat “Doble Sessió”.




dissabte, 17 de setembre del 2011

> Primer Renga Veïnal.


(Fotografia baixada d'Internet).


Primer Regna Veïnal


El veí de Dalt va convocar els participants de la novena edició d'Històries Veïnals, al primer Regna veïnal, un poema encadenat, on cada vers era proposat per un dels blocaires implicats.
La poesia no és el meu fort ni de lluny, però no puc resistir-me al repte de les col·laboracions conjuntes.
Així que un cop finalitzat, només falta deixar constància d'aquest part poètic que personalment em demana a crits que arribi la tardor i una pluja refrescant dibuixi un paisatge melancòlic a l'altre banda de les finestres de casa.




diumenge, 11 de setembre del 2011

Entrega de Premis ARC a la Ràdio – Argentona.


Fotografia de grup dels finalistes del premi, assistents a l'acte, acompanyats de Sílvia Cantos de Ràdio Argentona:
Jordi Masó Rahola, crohnic, Ferran d'Armengol, Marta Pérez, Sílvia Cantos, Sergi G. Oset, Núria Gausachs, Toni Arencón, Sílvia Romero, Alícia Gili Abad, Montse Assens.
(fotografia penjada amb el permís de Toni Arencón).


Dissabte 10 es van entregar el primers Premis pel concurs de microrelats “RC a la Ràdio” al Saló de Pedra d'Argentona.

Adjunto un enllaç amb la crònica de l'esdeveniment a càrrec de Toni Arencón a la revista digital “Lo Càntich”, on també figura la llista dels 45 relats finalistes.

Els guanyadors van ser:

Primer Premi
“El Manuscrit”, per Alícia Gataxica.

Segon Premi
“La Versió Oficial”, per Vladimir.

Tercer Premi
“Posar-se al dia”, per Crohnic.

* Per la pròxima temporada que començarà a l'Octubre comptarem amb les emissores de ràdio: Ràdio Argentona, Matadepera Ràdio i Ràdio DOS d'Hostalric. Esteu tots convidats a participar. ^_^




dilluns, 5 de setembre del 2011

> Entrega de Premis "ARC a la Ràdio".



Des de l'Octubre 2010 a l'Abril 2011, ARC i el programa de ràdio “Històries” presentat per la Sílvia Cantos a ràdio Argentona van tirar endavant el concurs mensual de microrelats “ARC a la ràdio”, ara ha arribat el moment de saber-ne els guanyadors. La gran gala es celebrarà el proper dissabte a Argentona, n'esteu tots convidats.A dalt teniu el targeta amb tota la informació. ^_^

Jo en presento dos de seleccionats:
Can Topazi
Sota el Signe de Xibalbà






diumenge, 28 d’agost del 2011

> Àfrica (records d'adolescència).


(fotografia de La Meva Perdició).


Junts fugíem dels esclavistes portuguesos que assolaven les costes a bord de veloços balandres. Com a legítima reina de Sabà m'oferies uns diamants, que jo Allan Quatermain, bregat en dures caceres, menyspreava enlluernat per la teva bellesa. Els natius planejaven desmembra-te als peus de la serralada de l'Atles, mentre sortejava els ràpids del riu Congo acompanyat per un sinistre belga en un ferri que feia aigües.

L'home mico ens guià en la nostre fugida a través del Cementiri dels Elefants, abans que m'allistés en els regiments de la reina Victòria per lluitar contra els zulus a les planícies d'Isandhlwana. Ens vam acomiadar en l'aeròdrom de Casablanca, surant en l'aire de la matinada un fresc perfum que m'obsessionà fins que vaig perdre la innocència.

El pas dels anys tot ho ha difuminat, deixant en el seu lloc una espessa boira, guardiana implacable, que converteix en estèril qualsevol intent de tornar.

Fi.


“Àfrica (records d'adolescència)”, és un micro relat creat especialment per un taller de lectura organitzat aquest estiu per la llibreria Pequod de Gràcia.




dimecres, 24 d’agost del 2011

> L'Ombra d'un Fantasma.


(fotografia de La Meva Perdició).


La malaltia havia reduït el seu món a les parets d'aquell petit altell, però no es resignava a restar-ne captiu. La ràpida degeneració soferta i el desconeixement, havien horroritzat fins a tal punt els pares, que l'havien condemnat a un aïllament forçós. Per la resta d'amics i veïns, ell havia tornat a l'internat de Chesiéres per continuar els estudis.

L'única companyia que li era permesa era la de la senyora Cummings, que amb grans esforços pujava dos cops al dia les costerudes escales de fusta per portar-li els dos àpats, canviar-li els llençols i el pijama.

Quan el dolor li permetia, jeia durant hores sobre la tarima de roure guaitant pels finestrons baixos que donaven al carrer. Abaix, les minyones dels senyors portaven els nens a escola, les camionetes de repartiment passaven picant el clàxon, i un munt de gent caminava atrafegada.

Quan enfosquia, per burlar la febre es concentrava en el soroll dels motors dels últims vehicles fins adormir-se. Llavors, deixant enrere el seu maltret cos, el seu esperit viatjava lliure pels carrers de la vila, travessant els finestrons de la seva presó.

Gaudia especialment descobrint els patis interiors que amagaven les cases renaixentistes, austeres de façana enfora, però amb jardins exuberants i melancòlics, bressolats pel perfum dels rosers, els gessamins i les mimoses.

Una nit però, es va sentir atret per un cant misteriós que l'empenyia fins el port. La febre durant el dia havia sigut particularment alta i el dolor insofrible. Alliberat de la seva carcassa moribunda, va vagar entre tavernes de pescadors i carrerons estrets seguint un fil invisible que el va dur a topar amb l'escuma esbravada i la remor de l'oceà. Va guaitar per darrer cop les teulades de pissarra i les llums de la vila. No es va entristir. Unes mans el van guiar amoroses. Lentament es va introduir en les fredes aigües, fins que els seus rinxols daurats van desaparèixer sota les onades.

Fi.


* “L'Ombra d'un Fantasma”, és un micro relat creat especialment per un taller de lectura organitzat aquest estiu per la llibreria Pequod de Gràcia.





divendres, 5 d’agost del 2011

> El Basilisc. Relat conjunt pel bloc "Històries Veïnals".



(Fotografia baixada del bloc “Històries Veïnals”)


La novena tongada veïnal organitzada per El Veí de Dalt, m'ha situat amb les millors veïnes i veïns possibles per desenvolupar un nou relat a vuit mans que transita entre la màgia, l'esoterisme, les realitats paral·leles i els mons onírics. Us deixo l'enllaç a “El Basilisc”, la nostre petita i estranya criatura parida en secret i que ha vist la llum en aquest mes d'Agost.

El Basilisc

He tingut el plaer de escriure aquest relat amb:
Arare
Zel (repetint després de “Nous Horitzons”)
Laura T. Marcel (repetint després de “A cops amb la Vida”)
Patrinsky
Gràcies a tots ells.

De regal, tots els veïns dels replans participem en un Renga conjunt que podeu seguir a: rengahv9

dimarts, 28 de juny del 2011

> Sex Bomb! - pel bloc Relats Conjunts (Home de Vitruvi)


(foto baixada d'Internet)


January Jackson seguia l'espurnejant fil de llum amb els ulls oberts. El llamp atrapat per l'antena al damunt de la torre recorria els cables d'alt voltatge a velocitat vertiginosa. El filament de les vàlvules crepitaven, socarrimant transistors i díodes fins carregar els elèctrodes connectats al cos inert. Aquest, nu damunt el taulell d'acer, es convulsionava de manera descontrolada, com un possés.

—Viu!, viu! —udolava Frau Sommer Von Rothstein per damunt del brogit de la tempesta.
La doctora, els ulls injectats en sang, manipulava amb violència els comandaments de la complexa maquinària amb una única determinació: insuflar una espurna de vida en aquella titella desmanegada, pasterada de braços i cames.

BRAOMMM!!!! —un seguit d'explosions van desencadenar-se pel laboratori, provocant incendis descontrolats i la fallida elèctrica. January i la doctora corrien d'un lloc a l'altre sufocant els focs entre un fum tòxic i espès que cremava la gola. Després d'obrir els finestrals gòtics van aconseguir engegar el transformador d'emergència i les làmpades van tornar a il·luminar l'estança de pedra.

Bocabadada, January estirava la màniga de la bata de Von Rothstein, mentre aquesta es girava en la direcció que assenyalava la seva deixeble.

L'ésser musculat es movia, era cert. Movia els dits de les vuit extremitats. ¿I que era allò, sinó una graponera però prometedora erecció? Les dues dones es van agafar les mans meravellades, amb llàgrimes als ulls.

«Podreix-te d'enveja Dr. Frank-N-Furter», deien els ulls de la Von Rothstein.
«Vull posseir-lo, haig de ser la primera en tastar-lo», deien els de la Jackson, somiant jeure entre els seus múltiples braços.

I juntes, tremolant d'emoció, s'atansaven a la criatura de proporcions perfectes, músculs daurats, els trets facials de Heath Ledger, i un cervell en blanc, com una pissarra neta, creada per omplir-la amb els desitjos i necessitats d'aquelles dues pioneres de la ciència.


El bloc Relats Conjunts, proposa fer una narració a partir d'aquesta fotografia.
Us deixo l'enllaç amb els relats dels participants:
Home de Vitruvi




divendres, 24 de juny del 2011

> Històries Veïnals volum 8 (el llibre).


(fotografia baixada de www.lulu.com)


Novembre 2010, el bloc “Històries Veïnals”, cita els seus inquilins per una nova reunió d'escala. El resultat: 40 veïns inscrits, 10 relats creats en grup, i un llibre recull, disponible a preu de cost:
Volum 8 a lulu.com


Vaig tenir el plaer de participar a l'Escala H, amb els companys:
Anna, del bloc Sentiments
Laura T. Marcel, del bloc Mar i Cel
Elveidedalt, del bloc Malerudeveure't
Gràcies a tots ells.




dimecres, 15 de juny del 2011

> Dos quarts de Sabbat, fattucchiera! - Secrets de Safareig. Per ARC concurs de micro relats a ràdio Argentona.



–Han empresonat l'Adabella.
–La iaia que venia verdures al call?
–No siguis bleda, aquella truja es morta i enterrada, em refereixo a l'altra, la pel-roja amb la cara pigada i posat de reina –diu Senegarda, escopinant les paraules.
–Peró si és tan dolça. Com va anar la cosa? –contesta la Chiara, posant uns ulls com plats.
–Per bruixa. Van enxampar-la quan tornava del bosc. Volava en una escombra acompanyada del seu amant, un gripau gros com un porc. L'acusen d'espatllar la collita del Demetri, i assecar el ventre de la Regina. Jo mateixa vaig enxampar-la més d'un cop rondant el meu Clamenç.
–Ha!, si el teu Clamenç perd l'oremus només de veure una faldilla.
Senegarda guaita la Chiara amb odi dissimulat, s'allisa el davantal i continua:
–Sigui com sigui el magistrat acompanyat per dos algutzirs l'han portat a presó. S'estarà fins que arribi l'Inquisidor.
–Arnaulf? –Chiara no pot evitar d'estremir-se.
–Arnaulf, el Gos de Flandes –assenteix seriosa Senegarda.
–Diuen que ha cremat centenars de bruixes i bruixots.
–I jueus conversos, moriscs i heretges. Estrangers! Tots adoradors del diable!
Satanàs, General dels Inferns, l'anima no em robaràs! –la Chiara fa el gest d'allunyar el mal d'ull amb la mà.
Llucifer, Llucifer, del meu cós no n'has de fer res –es persigna Senegarda.
–Adoradors del diable! –udolen, mostrant unes dents negres i corcades.

Quan aconsegueixen asserenar-se continuen:
–Els nens dels Ferraro van morir l'any passat d'una estranya verola –apunta la Chiara.
–Van fregar portes i parets de la casa amb ungüents màgics per contagiar-los.
–Sortilegis!
–Maleficis!
–Millor ells que nosaltres!
Esclaten en un riure escantellat i maliciós.

–Bé, tinc feina, aquest gibrell de roba no s'estendrà sol.
–Jo tinc l'olla al foc –respon Senegarda picant l'ullet– parlem un altre dia.
–O una d'aquestes nits.
Les dues dones se separen, Senegarda llepant un mocador esquitxat de taques fosques, Chiara rosegant un os que recorda una petita falange.


ARC conjuntament amb el programa “Històries” de ràdio Argentona va convocar un concurs de microrelats mensuals anomenant “Secrets”, que va començar l'Octubre de 2010. Ara, nou mesos desprès coincidint amb la finalització d'un curs escolar arribem a la seva finalització. Al Setembre es farà public els tres relats guanyadors d'aquesta convocatòria seleccionats entre els presentats cada mes, i el més important la nova convocatòria pel següent curs. ^_^
Gràcies a tots els lectors que heu seguit els meus “Secrets” aquest mesos.




dilluns, 13 de juny del 2011

> Cega d'amor? - Pel bloc Relats Conjunts (Juicy Salif)


(foto baixada d'Internet)


No pensava que a la meva edat tornès a enamor-me, però aquí estic, teixint el sac (on si tot surt bé) dipositaré els ous després de quedar-me prenyada.
Jo no estic feta per passar l'estona tocant el violí com tantes companyes quan es fan velles. La cacera sempre m'ha apassionat, però últimament se'm fa feixuc bellugar aquest pesat exosquelet. No em noto els pedipalps tant sensibles com abans, i m'han jugat més d'una mala passada.
Estic molt contenta d'haver trobat aquest mascle. M'agrada el seu tacte fred, la fortalesa que desprèn, el seu posat altiu, i aquestes llargues extremitats d'atleta. Si no estigués cega, em delectaria veient-lo córrer i grimpar per les golfes.

Sí, pateix d'alopècia, i què?, a saber en la quantitat de combats que haurà participat per quedar calb. No em puc permetre frivolitats, també jo tinc els meus defectes i ell no s'ha queixat. Pitjors i més estrafolaris amants he tingut de joveneta, i ara no estic per fer fàstics.

Quan surto del cau el trobo sempre esperant-me, callat, majestàtic. No sé com s'ho fa per saber-ho. Insisteixo per que em mostri la teranyina on hem de consumar el nostre amor, però ell calla. No vull fer-me pesada, segur que encara no està llesta i voldrà que sigui una sorpresa.

Ai! que llarga és l'espera, però la tardor ja arriba, i tindrem temps fins l'estiu vinent per estimar-nos. A aquest prometo no cruspir-me'l. Ja sé que sempre dic el mateix, però aquest cop em sento enamorada de debò. No em fa vergonya de dir-ho, amb ell em sento segura. Jo que sempre em ventava de no necessitar companyia!


El bloc Relats Conjunts, proposa fer una narració a partir d'aquesta fotografia.
Us deixo l'enllaç amb els relats dels participants:
Juicy Salif




dissabte, 11 de juny del 2011

> Coi de Darwin





Dimecres, 01 de Juny de 2011.
Després d'una setmana d'agonia per fi m'he decidit a demanar hora amb el doctor Augustus Deafness, el meu otorrino. Sempre he actuat igual quan he patit una malaltia. Espero fins el moment en que el dolor es tan insuportable que no em queda altre sortida. Tinc pànic als metges, qualsevol minúcia pot acabar en una reguitzell interminable de proves que no porten enlloc.
Ara intento no pensar en el dolor de l'orella que s'amplifica dins el cap com el sonar d'un submarí. Tremolo en la sala d'espera, entre vells que estosseguen, i nens que ploren sota la mirada indolent dels seus pares. Els odio, haurien d'estar aïllats en cambres de contenció biològica. Però la infermera ja crida el meu nom i corro cap a l'interior de la consulta.

—Endavant, passi —aquest és el pacient número vint-i-quatre, i només són les sis.
«Oh no! un altre sonat», penso quan entra per la porta aquella desfeta humana.
L'home vesteix uns pantalons plens de forats, i un jersei de coll alt, impropi de la calor d'aquests dies. El més alarmant però, és l'embenatge tacat que li cobreix tot el cap, les galtes i la barbeta. Quan seu a la cadira una desagradable pudor a ranci m'inunda les narius.
Parla incomprensiblement, a rafegues, com una metralladora, s'encongeix, com si patis fiblades, i el rostre se li contrau amb espasmes.
La infermera regira expedients, abstraient-se de la situació.
Aconsegueixo calmar-lo una mica, i amb unes tisores començo a tallar les benes.
És innecessari utilitzar l'otoscopi. El tap de cera és tan gran que ha sortit del timpà fins la part exterior. Un liquid viscós regalima tacant el jersei.
—Què? Què?, és greu doctor? —m'esperona l'infeliç, atemorit per escoltar la meva resposta.
—Hum, hum, ja veig. Té un bon tap aquí dins. No es preocupi. Això ho solucionarem ara mateix.
Demano a la infermera que s'atansi amb la safata metàl·lica, mentre introdueixo la xeringa d'acer inoxidable, disparant aigua a pressió.
El pacient udola com un esperitat, però després d'uns minuts aconsegueixo retirar tota la cera.
L'home, exhaust, s'agafa a la màniga de la meva bata. Em desempallego del seu contacte repulsiu amb l'excusa de preparar unes receptes.

Un crit sobtat em fa aixecar de la cadira com una molla. La infermera ha deixat caure la safata, que repica al topar amb el mosaic. Assenyala horroritzada el pacient.
El contemplo completament astorat. L'home sembla adormit, però de la orella surten uns filaments que es belluguen enroscant-se, palpant l'aire a cegues.
Recobro l'esma per ordenar a la infermera que tanqui la porta. M'atanso fins l'home. Petits circells s'obren com minúsculs tentacles i es mouen al notar la meva presencia. Ens estudiem mútuament. «Extraordinari».
Els filaments es retiren dansant, i en una ràpida contracció avancen exhalant un núvol d'espores. Sento a la infermera cridant els de seguretat, i perdo el món de vista.

Tres mesos desprès.
Un petit planeta blau gira en la foscor de l'espai. Ciutats en ruïnes són engolides per una catifa exuberant de plantes plistocèniques. Els seus habitants caminen sense presa, els ulls velats. El silenci és quasi total, només trencat pel vent al moure les fulles. Un home s'atansa a una planta, de la seva orella surten uns filaments que escopinen minúsculs granets, i aquests interaccionen amb flors rogenques. Noves llavors cauen, arrelant ràpidament a la terra.
Si poguessin parlar, dirien alguna cosa semblant a aquesta:
—Evolucionar o morir, vet aquí la qüestió.


L'àudio de “Coi de Darwin” ha estat gravat per la seva lectura al programa de ràdio “Tercera Fundació” de Sants 3 Ràdio, dins del col·lectiu “Papers de Vidre”.




diumenge, 5 de juny del 2011

> L'últim Vals - publicat a l'Independent de Gràcia


fotografia publicada per “Aula de Escritores”


El divendres dia tres, el diari l'independent de Gràcia, va publicar-me el segon microrelat en tres mesos. Aquest cop es tracta de “L'últim Vals”. En origen, un relat que vaig escriure i publicar al bloc el 14 de Febrer de l'any passat, a una proposta dels “Jocs Literaris” d'en Jesús M. Tibau, ara escurçat i retocat per encabir-lo en el format del diari. Us deixo els enllaços als mateixos. També us podeu baixar la versió PDF. del diari (el relat està en la pàgina número 13).
^_^

pdf l'Independent de Gràcia número 393 – Divendres 03 de Juny 2011

“174è Joc Literari” de Jesús M. Tibau




diumenge, 22 de maig del 2011

> Faula Obscura.


A Inòpia, la major part de la població habitava sota terra, en caus foscos i humits, entre la pobresa. Aquell era el seu destí si havien nascut com a ratolins.

En canvi, les garses, vivien en torres de cristall inaccessibles, gaudint de plaers i riqueses, segures darrere els murs, protegides per la guàrdia pretoriana.
Es sabien a salv de perills, malalties i violència. Sempre havia estat així. Un cop cada quatre anys sortien als balcons de les seves torres, i utilitzant-los com a trona, desgranaven llargs discursos durant tot un dia.

—Xac-xac-xac. Xac-xac-xac. Xac-xac-xac —cantaven les garses, en una xarrera incomprensible.
Els ratolins, atrets pel guirigall, sortien del caus per anar a escoltar-les. Aplaudien a unes, i escridassaven a d'altres. Ningú entenia que deien aquells ocellots, però els ratolins s'esforçaven per demostrar el seu interès.

Les garses, orgulloses i altives, apujaven el to per fer-se escoltar, utilitzant l'insult i l'amenaça si feia falta. Al caure la tarda, era costum entre els ratolins aplegar-se i votar el millor discurs. Desprès de les votacions, la garsa guanyadora, sortia de la seva torre guarnida amb els vestits més elegants i desfilava entre els ratolins que l'aclamaven.
La garsa, complaguda, n'escollia una dotzena, que eren convidats a un banquet fastuós a les estances de la torre. Desprès d'aquella nit, treballarien com a part del servei domestic, i no tornarien a passar fam.

Mentre els afortunats marxaven cap el castell, la resta tornava als seus caus, els ulls vidriosos d'enveja. Uns quants companys omplirien les panxes aquella nit, i mai més passarien necessitats ni patiments. La resta tindria que esperar una nova oportunitat.

Els ratolins escollits eren guiats per l'interior de la torre fins un gran menjador situat a l'última planta. Entre coixins i sedes, les garses jeien al voltant d'una gran taula, xerrant i picant aperitius.
—On seiem nosaltres? —deia el ratolí més valent, o potser el més afamat.
Es va fer el silenci. Llavors les garses, alçant-se, van dir totes a una:
—On vulgueu. Us atraparem igual —i es van abalançar sobre els aterrits ratolins per devorar-los.

Als caus, més d'un ratolí no va conciliar el son aquella nit, desvelat pel sarau de festa que arribava des de la torre de cristall, i que va durar fins a ben entrada la matinada.

Fi

“Faula Obscura”, és el resultat de les meves impressions sobre els darrers dies on la gent ha parlat per donar a conèixer la seva frustració i malestar, i els polítics han anat a la seva, obsessionats per assegurar-se un bon lloc 4 anys més.

De petit les faules em fascinaven, tenia un llibre que llegia un cop i un altre. ^_^




diumenge, 8 de maig del 2011

> El Tribunal dels Joanets. Per Concurs Relats Infantils 2011.




Martí Alabau abrigat amb ponxo de llana i tocat amb barret d'ala ample, cavalcava a lloms del seu poni de crins blanques Malastrugança, sota la lluna plena d'una nit de Sant Joan pels viaranys del Montseny. Enrere havia deixat les últimes masies habitades. Els pagesos, acostumats a veure pocs forasters l'havien aconsellat per que no fes camí en una nit de mals presagis com aquella. El cavaller, sense afluixar el trot havia desdenyat els seus consells amb una ganyota de menyspreu als llavis.

Martí no tenia amics. Només estimava un objecte al que anomenava “El Secret” i del què mai se'n separava. “El Secret”, l'havia convertit en un home ric, envejat i temut. De nou esperava servir-se'n d'ell per trobar el tresor del gegant Menjarocs, amagat en un cingle rocallós. El tenia a tocar, ja entreveia l'espadat modelat pels vents que cercava.

Malastrugança trotava distret, més interessat en tastar els matolls de fonoll, les sucoses malves liloses, o les cruixents bledes boscanes dels voltants, que en fer camí.

El genet va aturar el poni al topar-se amb un pont de pedra llimosa que creuava un petit rierol on nedaven truites d'escates argentades. Martí s'havia enfrontat a altres ponts com aquell. Els anomenaven ponts del Diable. Eren molt antics, construïts pels romans, i sovint atreien els éssers més fantàstics i inversemblants del bosc. Es disposà a creuar-lo; no tenia altre opció.

Ja havia travessat més de la meitat, quan va sentir unes rialles burletes. Es girà, però no va veure res sospitós. Va esperonar el corser per que avancés. Malastrugança també devia ensumar alguna cosa, doncs renillà temerós, negant-se a moure's. Llavors els va veure.
Uns puntets de llum fugissera volaven fins a ell, envoltant-lo entre tombarelles aèries i piruetes de tot tipus.
—Follets voladors —va remugar Martí, serrant les dents.
Aquells minúsculs éssers eren entremaliats i capriciosos. Si no anava amb compte podia sortir-ne ben malparat d'aquell encontre.
Martí va agafar un saquet on duia una mica de sal (substància que detesten els follets) per espargir-la el seu voltant com a protecció, però abans d'aconseguir-ho, les guspires de llum van començar a girar i girar, provocant un remolí de vent que encabrità a Malastrugança, i va fer caure a Martí, que va perdre el món de vista.

... Dong! Dong! Dong! —repicava una llunyana campana d'església, assenyalant la mitja nit.

Martí es despertà entumit i xop. Estava lligat dins un gran cercle de pedres sobre un turó despullat d'arbres. Malastrugança, amarrat a una estaca, mastegava brots d'herba fresca i humida.
Atordit, contemplava com centenars de petits homenets pujaven per la muntanya, ballant i cantant.
Hi havia Joanets vestits amb calces i camises de colors llampants, i barrets adornats amb picarols; Minairóns amb forma de gos, follets del Vent, i follets del Foc envoltats per una flama blava. Martí començava a comprendre que s'havia ficat en un gran embolic i que potser “El Secret”, que li havia reportat tants avantatges, seria ara, causa de la seva desgràcia.

Quan tots els follets l'encerclaren, un d'entre ells, amb barba trenada i posat seriós, es va avançar, i aclarint-se la gola va començar un llarg parlament amb veu estrident de flautí:
—Martí Alabau, quan eres petit vas coincidir amb un follet del bosc al que vas entabanar i robar la seva possessió més preuada: el seu barret de picarols. Servin-te d'aquest objecte màgic que tu anomenes “El Secret”, t'has apropiat dels tresors que el meu poble s'afanya per ocultar als humans. Durant anys hem esperat que s'aturés la teva cobdícia —el follet respirà per recuperar l'alè—. No ha sigut així. El Consell dels Joanets ha decidit què com a castig per les teves males accions, des d'aquesta nit et converteixis en un més dels guardians de pedra d'aquesta rotllana, porta d'accés a la ciutat subterrània dels follets.

Desprès de pronunciar aquesta dura sentencia, els follets van començar una gran festa que durà fins la matinada, quan van desaparèixer. Per últim, va sortir el sol, banyant amb els seus raigs daurats tot el turó, convertint a Martí i Malastrugança en estàtues de pedra.

Des d'aleshores qui travessa el cercle de dòlmens del Turó dels Follets per Nit de Sant Joan pot escoltar el renill enfadat d'un cavall, i els gemecs tristos d'un home acompanyats del só d'uns picarols. La majoria d'habitants de la contrada, però, són gent sensata, i no creuen necessari apropar-se per comprovar-ho, no fos cas què topessin amb un follet i....


“El Tribunal dels Joanets” és la meva proposta pel concurs de Relats Infantils que organitza l'ARC.
El tema aquest cop era: criatures fantàstiques de la mitologia catalana.
Us deixo les bases per si voleu participar, teniu de temps fins el 31-05-11. Bases del concurs




dimecres, 4 de maig del 2011

> Ondina. Secrets d'adolescència. Per ARC concurs de micro relats a ràdio Argentona.



(micro relat del mes de Maig. Ondina)

En remull dins la banyera. Temperatura de l'aigua entre vint i vint-i-dos graus. Espelmes repartides per tota l'estança. A l'Ipod la meva llista preferida de Muse, Placebo, The Killers i Franz Ferdinand.

Mentre “Take me out” ressona pels petits auriculars, dibuixo a la moleskine un nou disseny de dos kois units en semicercle; un de vermell i un de negre, envoltats per flors de cirerer. Serà l'únic tatuatge que portaré i vull que el disseny sigui meu. El cosí de l'Axl s'ha compromès a fer-m'ho. Va remugar per causa de la meva edat, però sé que li agrado i ho farà. Tres sessions en dos mesos. L'avia m'ha promès que em deixarà els diners i no dirà res. Friso per portar esculpides les dues carpes a l'esquena.

La veu sedosa de Brian Molko m'alliçona sobre el dolor, la futilesa de l'amor, i la fragilitat a “every you, every me”. Tanco els ulls intentant endevinar si el dolor de les agulles del tatuador pot ser comparable al que senten els peixos al empassar-se un am.

Segueixo les evolucions dels peixos. El boina vermella avança nedant a uns centímetres de la panxa fins el màlic, boqueja uns segons mirant-me amb els seus ulls de bombolla, i dona la volta fins l'altre extrem, on un saltador de fang s'amorra a la porcellana de la banyera com si li anés la vida; els shubunkin motejats tracen cercles entre els meus peus. Cada cop que les seves escates freguen el meu cos nu, m'estremeixo.

La música m'arriba ara amb eco, llunyana, com si vingués a través d'un corn de mar. Tinc el pressentiment que la transformació és imminent. Sento el pessigolleig als turmells i rere les orelles, sota la pell. Només tinc que fer uns talls amb el cutter per deixar pas a les brànquies i aletes que tinc sota l'epidermis.

La Claire i el Dave no són els meus pares. No poden ser-ho per molt que m'ho repeteixin. Jo sóc un altre cosa. Aquest no és el meu món. Llangueixo fora del meu element, i estic disposada a tot per tornar-hi.


Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010.
Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant micro relats durant els propers vuit mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu
Bases del concurs




divendres, 22 d’abril del 2011

> La Tardor de l'Annie Rose.


Sota l'etiqueta “Talla per aquí”, penjo de tant en tant alguns dels relats que treballo en l'escola d'escriptura Aula de Escritores



(Micro relat inspirat en la fotografia “La Tarde”, de Cristina Garcia Rodero, recollida a la xarxa).

En Mick.
Tres hores assegut en aquesta cadira i cap client. Ja no sé com posar-me. Aquesta xafogor mortificant m'ofega. Tinc els ossos encarcarats, la cama amb rampes. La simfonia de fons, és el cric-cric de les cigales. Aquest poble és un erm.
«Torremolinos, indret idíl·lic de la Costa del Sol. Inverteixi en un descans daurat», deia l'enganyosa publicitat.
Maleit Neilman i els seus consells financers, en mala hora vam invertir els estalvis en aquesta casa. Sort en tinc de l'Annie què no se li cauen els anells a l'hora de treballar. Tants anys somiant amb la jubilació per topar ara amb aquesta crisi.

L'Annie Rose.
No em puc queixar, dins de casa estic fresqueta. El pobre Mick, encara agafarà una insolació. Espero cinc minuts més i si no arriba cap client tanco la parada. Ens prenem un gin i engego la webcam que va instal·lar al dormitori el Jimmy. Almenys farem uns calerons a la xarxa. Quins temps senyor!
Qui m'ho hauria dit, fa uns anys la reina dels aparadors del Rosse Buurt d'Amsterdam, i ara esperant que apareguin els autocars de l'Inserso. Paciència Annie, ja ho deia la mare, «Déu escanya però no ofega».
Ai, mira, si tenia raó. Per allí baixa la colla de cal Paco. Gens malament. Dos serveis rapidets, i desprès a sopar, que el Mick ja em tindrà preparada la truita.




dimarts, 19 d’abril del 2011

> Sota el Signe de Xibalbà. Secrets d'antigues Civilitzacions. Per ARC concurs de micro relats a ràdio Argentona.




(micro relat del mes d'Abril).Sota el Signe de Xibalbà

A centenars de metres de fondària sota les planícies de Yucatán, Cruz Montesinos contemplava extasiat la calçada empedrada que sorgia de les aigües per perdre's en la foscor. Desempallegant-se del pesat equip de busseig, va ajudar la Consuelo a sortir del riu soterrani, besant-la apassionadament. Podia confiar en aquella dona.
Havien accedit a l'obscur inframón dels maies despenjant-se per roques, arrossegant-se per grutes estretes i bussejant per impressionants cenotes. Sota l'altiplà, Xibalbà, l'infern i morada dels Senyors de la Mort els esperava en silenci.
Agafats de la mà, sota la llum esmorteïda de les làmpades, van caminar per aquell viarany vedat als vius. Parracs ruïnosos, cranis i estalactites esculpides amb els rostres dels Senyors de Xibalbà franquejaven la seva marxa.

Consuelo extreia del vestit de neoprè un petit ganivet d'obsidiana, el mateix que empraven antany els sacerdots maies en els sacrificis.
Avançava sigil·losament, tot i que Cruz només tenia ulls pel petit ídol daurat d'aspecte diabòlic.
Subjectant-lo pels cabells va obrir-li la jugular amb el punyal, delectant-se en el so de la sang esclatant en bombolles al topar amb l'aire aviciat.
Immersa en una mena de trànsit els seus ulls toparen amb els rostre implacable de l'ídol pagà. Una ràbia sobtada va posseir-la.
El déu li parlava. Amb el ganivet amarat de sang va obrir el pit del Cruz. El cor encara bategava. El va arrencar d'una estrebada. Un crit de victòria ressonà per les cavernes.
Sentia la força d'aquell múscul poderós. Va enfonsar les dents en l'òrgan palpitant, assaborint la sang. Desprès va dipositar les restes als peus de l'efigie. Llavors es desmaià.

Consuelo recobrà el coneixement amb un sentiment de fàstic i satisfacció. Sentia, però, una necessitat urgent de marxar. Ja no era ben rebuda en aquell lloc. No fins que tornès amb un nou sacrifici.
Consuelo Clifford, paleontòloga versada en cultures precolombines, tornava amb els vius.


Concurs ARC de Microrelats “ARC a la Ràdio” 2010.
Des de l'Associació de Relataires en Català, i en col·laboració amb Ràdio Argentona, posen en marxa un nou concurs, per participar a la ràdio enviant micro relats durant els propers vuit mesos.
Us adjunto les bases de participació, convidant-vos a que participeu bases del concurs





dilluns, 11 d’abril del 2011

> Barcelona, Testimo - Enllaços i articles.




“Barcelona, t'estimo” tot just acaba d'aparèixer i no para de fer soroll, edito aquest post per adjuntar articles i notícies sobre el llibre en blocs i altres mitjans:

Article signat per la incombustible Anna Maria Villalonga per .“Catalunya Press”.
la força associacionista

Post al bloc “Univers Madur”, per M Pilar Navarro, amb un tast de cada relat que compon el volum, adreces dels participants i un munt d'informació:
univers madur




diumenge, 3 d’abril del 2011

> Micro relats pel Twitter. (28-03-11 a 03-04-11).




—Has perdut el senderi!
—Ets tu la boja!
La parella seguia el seu combat diari, ignorant la presencia del fill, amagat en altres realitats.


El bretó fugia de la rebotiga fet un nyap: borni i apallissat. Els seus turmentadors van sortir-ne més malparats.


A l'hora de dinar becaris i assalariats discutien per demostrar qui duia la carmanyola més cara. Tot i la crisi algunes coses no canviaven.


El combat d'aquella nit seria formidable. S'enfrontaven l'higienista dental cercant plaça fixe, i l'Alien mare de la colònia LV-426.


A la llanxa, Rico i Rocco llençaven els farcells de droga a l'aigua mentre els guardacostes els encerclaven. El “Don” els havia venut.


L'explosió al cementiri nuclear del Valle de los Caidos va aixecar els morts. Un exercit de zombis venjatius marxava afamat cap a Madrid.


—És una toia! Mormolaven les companyes de la mosca vironera veient com aquesta s'entestava en dipositar els ous en un maniquí de la tenda.


Nous nano relats cada dia a La meva Perdició a Twitter




> Missives des de Gràcia - per "Barcelona t'estimo" - Presentació del llibre


Torno a refrescar el post de la publicació del llibre “Barcelona, T'estimo” per últim cop donat que ahir vam fer la presentació a l'Ateneu Barcelonès. Aprofito per deixar-vos l'enllaç al bloc de la Núria Claverol i Català (Flors, quadres i altres cosetes) què ha realitzat un reportatge fotogràfic genial de tota la presentació Barcelona, t'estimo: fotos. ^_^





JA TENIM PORTADA!!! ^_^



Dissabte 2 d'abril, a les 11.00 h, a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès, presentació del llibre "Barcelona, t'estimo". Recull de relats d'ARC, on participo amb “Missives des de Gràcia”. Us deixo un petit tast del meu relat:

Novembre.

Poques coses han canviat des que vas marxar, però tot és diferent al barri que tant estimaves. Ara tinc molt de temps per pensar, em fixo més en detalls que abans passava per alt. Cerco racons amagats, cruïlles on ens besàvem, bars on ens aturàvem per xerrar.

Encara conservo aquella feina d'oficina gris que insisties que abandonés. No, no he trobat el valor suficient per retrobar-me amb la vida, tal com m'encoratjaves. Cada matí enfilo cap a la meva rutina diària recreant-me en la successió de places que donen pas a estrets carrers amb edificis de carreus de pedra, vestigis d'un passat rural que conformen aquesta petita vila, en la que subsisteixo com un nàufrag assedegat. Les travesso de puntetes, de casella en casella, peó prescindible d'un imaginari taulell d'escacs. Sense aturar-me, sense deixar rastre, contemplant amb enveja com d'altres en gaudeixen.
De reüll guaito criatures de galtes rogenques i ulls brillants, xisclant en parcs infantils sota la mirada protectora dels pares, en un intent fallit de memoritzar moments que el pas del temps desdibuixarà.
En aquestes tardes cada cop més curtes, els raigs de sol són un bé preuat i escàs. Els seients de pedra se'ls disputen parelles que juguen a estimar-se i fer-se estimar. Carícies i xiuxiueigs que m'estan vedats.




diumenge, 27 de març del 2011

> Micro relats pel Twitter. (21-03-11 a 27-03-11).




Els pares de Lapidació Lapedra no acceptaven que la seva filla fos una reconeguda escultora de càntirs. Volien una fiscal o una forense.

Arkansas. Pluja d'ocells morts. Prediuen l'Apocalipsi, acusen Al-Qaeda i el Govern Federal.
Al Reaper's Club es prepara la següent jugada.

La guerra entre rates de claveguera i biblioteca va derivar en aliança al saber-se què les autoritats planejaven iniciar la “Solució Final”.

De Justícia! Atorgaren en vida al mític actor porno dels 70, Garrote Bill, una estrella al Passeig de la Fama entre les venerades Liz i Ava.

Em llevo tard, perdo el tren, perdo els nervis, perdo la feina, es trenca la rentadora. GAME OVER. No passo pantalla. No pujo de nivell.

Els inquilins del cementiri descansaven ara en pau. Les plaques solars instal·lades sobre els nínxols aportaven l'escalfor que els mancava.

Els lleons afamats es llepaven els bigotis. A la pantalla la gentada histèrica esperava l'obertura de portes. Era el primer dia de rebaixes.


Nous nano relats cada dia a la meva perdició a Twitter




dissabte, 26 de març del 2011

> Doble Sessió.



La Pilar, del bloc Sala de lectura publica “Doble Sessió”. Podeu llegir el relat i escoltar l'àudio acompanyat d'una increïble fotografia cortesia de Núria flors, quadres i altres cosetes(Der Wald).

Sota l'etiqueta “Talla per aquí”, penjaré de tant en tant alguns dels relats que treballo en l'escola d'escriptura Aula de Escritores.

Doble Sessió
L'Abbott Livingston inquiet a la butaca, mirava alternativament al llenç gris de la pantalla i a la noia que s'asseia al costat menjant crispetes i xuclant sorollosament un refresc de cola. No li arribava la saliva a la gola, tenia la boca pastosa i li suaven les mans.

No sabia d'on havia tret l'empenta suficient per convidar-la a veure aquell film; incomprensiblement ella havia dit que sí, i ara els dos esperaven que apaguessin els llums donant pas als tràilers preceptius.

Tothom parlava d'aquella cinta. Feia mesos que desitjava anar a l'estrena i havia arribat el gran dia. Compliria el seu somni acompanyat de la Dorothy en la màgica sala del Palladium.
Per distreure's mirava amb detall la sumptuosa decoració de la sala. Es gratava el genoll inconscientment, com sempre feia quan estava neguitós, i el pensament va volar en el temps, retrocedint deu anys enrere.

- Mama, estimaves al pare?. El nen jugava distret amb el trencaclosques.
La dona el va mirar amb ulls plens d'amor. Era un noi molt perspicaç per la seva edat.
- El teu pare i jo ens estimàvem molt, Abbott. Mai ens separàvem.
- I doncs, perquè va marxar?. -Va dir sense alçar el cap.
La mare li va passar la mà pels cabells, despentinant-lo. - No va marxar. Es va morir. Si no estaria aquí amb nosaltres. - El nen feia que no, dispersant les peces.
- Mira, t'explicaré una història. Quan el pare i jo vam començar a sortir, no sentíem res d'especial l'un per l'altre. Una tarda em va convidar al cinema. Jo estava decidida a dir-li que seria l'últim cop, però no va anar així la cosa.
L'Abbott tornava a jugar, escoltant-la.
- A mida que la impossible historia d'amor de Madama Butterfly avançava, m'apropava més al teu pare, buscant-lo en la foscor, intuint el batec del seu cor. Sentia una mena de aleteig continuu a l'estomac que em feia pessigolles, una sensació de vertigen i de no tocar de peus a terra. Quan vam sortir del cinema sabia que sempre estaríem junts. Aquella nit et vam concebre. - I assenyalant la taca que tenia al genoll va dir: I per això tu tens aquesta papallona a la cama.
- Jo pensava que era Africa. - Va contestar el nen, capficat.
La mare va riure. - Vinga prou de jocs, és l'hora del bany.

L'Abbott va despertar dels seus records induït per la música dels altaveus. La Dorothy li va prémer la mà, amb complicitat. El mal de panxa es feia més agut i la picor al genoll s'intensificava sense pietat.
A la pantalla l'acció es succeïa i l'Abbott empitjorava. En el moment que l'alienígena besava a la doctora per acomiadar-se, no va aguantar més. Va córrer escales amunt fins als banys on va caure de genolls. Sentia arcades. Alguna cosa li pujava coll amunt obligant-lo a vomitar. De nou es va quedar sorprès. Davant seu aletejava un petit lepidòpter blau. Va tornar a vomitar. En van sortir un bon grapat i desprès encara més. De color llampants i vius, vibrant sota el llum dels fluorescents.
Abbott esbufegava, exhaust.

- Abbott! Estàs bé?. -La Dorothy entrava cridant, i es quedava bocabadada davant l'espectacle.
Les mirades dels dos nois es van creuar en aquell instant.
L'Abbott va comprendre llavors el que la seva mare mirava d'explicar-li quan era petit.
Mai és separaria de la Dorothy.
Només un pensament va enterbolir fugisserament la seva felicitat:
viuria el temps suficient per veure créixer el seu fill?.

Fi.




diumenge, 20 de març del 2011

> Micro relats pel Twitter. (14-03-11 a 20-03-11).



La bombeta de 100 watts no consentia que la canviessin per un llum halogen. Es va immolar escampant la destrucció. Esdevingué bombeta-bomba.


Per fortuna o per instint el zombi va pitjar el gallet. Pam! El repartidor de diaris va quedar estès al carrer amb el crani rebentat.


Sempre havia pensat que moriria escanyat per la pujada de l'Euribor i la pressió dels bancs. L'explosió de gas va ser tot un alliberament.


Tossut, maniobrà la corbeta sota la tempesta fins que es trencà el pal major. Damunt el bauprès, enfrontà serè, els espadats amenaçadors.


—Per Sant Patrici! —bramaven els assaltants irlandesos. La guarnició anglesa cauria, i amb ella els cellers plens a vessar de gin i brandi.


El segrestador va fer una foto de la noia emmordassada amb el mòbil, a continuació va teclejar el missatge: “feliç dia del pare”. Enviar.


“Ofereixo feina, no cal experiència”. La Mort va inserir l'anunci als classificats. Les expectatives de Març l'estaven desbordant.


—Sushi per tothom! —cridava el cuiner alienat, brandant el temible “deba bocho”. Els clients queien esquarterats sota el ganivet endimoniat.



Aquests són els vuit nano relats independents publicats aquesta setmana al Twitter, entre ells els dedicats a Sant Patrici, patró dels irlandesos, al Dia del Pare, un sobre la mort pensant en els successos d'aquesta setmana al Japó i Líbia, i un de curiós sobre un ganivet de cuina japonès posseït per un dimoni (Oni). ^_^ Podeu seguir nous nano relats al meu twitter:la meva perdició a twitter