> Primer aniversari del bloc La Meva Perdició. Wicked Spiders - Bad Trip

Aquest bloc arriba al seu primer any de vida, us convido a celebrar-ho amb un altre vídeo casolà gravat aquest estiu passat a l'estudi d'assaig de La Sedeta amb la meva banda, els Wicked Spiders!!!, aquest cop amb el tema “Bad Trip”. Dintre música!!!!!!

> El Retorn dels Dips. Capítol 5.

Capítol 5. 21:00h.

Hèctor Marcacho, atrinxerat en el despatx dormitori, es delectava escurant les guatlles al xerès què havia preparat la Remei. Acompanyava el sopar d'un vi de criança del Montsant adquirit recentment.
No havia acabat de pair l'última peça, quan ja corria al bany a vomitar.

Quan va arribar al poble vint anys enrere per fer-se càrrec de l'església com a vicari, era un jove idealista acabat de sortir del seminari. Una mena de llum l'il·luminava el semblant, i era conegut entre els seus companys per les seves incendiaries oratòries. Hèctor va pensar què el seu primer destí seria provisional.
Amb el temps es va adonar, què els seus superiors, potser intimidats pel seu caràcter combatiu i apassionat, preferien tenir-lo arraconat on no causes problemes.

A la parròquia l'havien acollit amb els braços oberts, reconfortats per un pastor que els sermonejava cada Diumenge amb l'ira de Déu reflectida als ulls, els amonestava severament, i els concedia el perdó desitjat.
Així va ser durant uns anys, però el seu ramat va anar minvant i els nous feligresos no arribaven. Ho va provar de totes les maneres, amb èxit escàs.
La seva Fe es va debilitar, el foc va anar perdent intensitat. L'ansietat i els remordiments el van abocar al pecat de gola, engreixant-se de forma desproporcionada. Es va deixar créixer una gran barba, convertint-se en la imatge d'un antic profeta sorgit de les Escriptures.

Passava dies sense sortir de la seva cambra, entre llibres i àpats pantagruèlics. De sobte marxava a les muntanyes i feia vida d'ermità. Alguns dels seus pocs fidels creien què estava perdent el cap i havien enviat cartes al bisbe, per fer-li saber. Hèctor no en feia cas, entestat en trobar senyals en els textos què l'apropessin al Déu que l'havia abandonat.

Més refet, va baixar a la nau central de l'església romànica. Com cada nit, es va ajupir per resar de cara a l'absis. La figura majestàtica del Pantocràtor li tornava la mirada, rodejat pels evangelistes i els àngels.
Hèctor plorava. -Perquè m'has abandonat Senyor? Què he fet per desviar-me del teu camí?.
El silenci més absolut l'envoltava, enfonsant-lo en la seva depressió.
- Revela'm el teu pla! - va cridar al buit.

Un fort estrèpit el va sobresaltar. És va girar, enfurismat per saber qui l'espiava. Sorprès, va veure que la imatge d'una de les capelles laterals de Sant Narcís havia caigut a terra trencant-se en mil bocins. Tot seguit una mà invisible va passar per la resta de capelles trencant les imatges de Sant Damià i santa Cecília.

Unes gotes espeses van caure-li al damunt, lliscant pel front. Era sang. Va alçar el cap per comprovar com rajava dels ulls del Totpoderós. Obria la boca per proferir un crit de negació, quan un torrent de sang el va cobrir, llançant-lo contra els bancs de fusta.

Intentava posar-se en peus, però relliscava en aquella sang què ho esquitxava tot. Els vitralls de la nau van explotar alhora, enviant una pluja letal sobre l'Hèctor que no podia fer res per protegir-se.


Resum del Capítol anterior.

L' Ovidi Morrell, terratinent i propietari del Cim del Martell, pensa en els maldecaps que li ha provocat l'Agustí, assegut al bar casino El Gavines, mentre els Midnight Zombie Alligator, descarreguen el seu set demolidor.

> El Retorn dels Dips. Capítol 4.

Capítol 4. 21:00h.

L'Ovidi bevia de l'ampolla d'aiguardent que l'Al, l'amo del bar casino El Gavines, sempre li reservava.
- A la teva salut Torralba -. Va engolir el licor abrasador amb satisfacció, recordant la mort del policia.

L'Ovidi no feia més de metre cinquanta d'alçada i passava àmpliament dels cent seixanta quilos de pes. Als seus cinquanta-cinc anys, conservava un cos robust, amb uns increïbles braços i cames, producte dels anys a la carretera conduint camions i tràilers de gran tonatge.

Mirava amb menyspreu els joves que ballaven com esquizofrènics, davant el trio de musics. Saltaven i s'espitjaven en un deliri d'alcohol, i musica pesant i tronadora. No ho entenia.

El local era ple, però ningú s'apropava a la seva taula. L'Ovidi era un home poderós, amb terrenys i cases. La gent el tractava fredament, i si podien l'evitaven, encara que més d'un li devia fins la camisa.

No podia evitar mirar cap a la barra. L'Agustí i el Raimundo xerraven animadament agafats a les seves begudes. Hagués donat el seu braç esquerre per saber de que parlaven aquells dos. L'Agustí li regirava l'estomac. Aquell pelacanyes fotut en política desprès de treballar en un bufet d'advocats i ara, primer tinent de l'ajuntament.

Havia tardat anys en aconseguir els permisos necessaris del consistori per procedir a la tala del bosc del Cim del Martell, i quan havien començat els treballs el van obligar a aturar-los. Ja en feia una any. A la vall, per on pujava el camí que duia fins el cim de la muntanya havien trobat una antiga ermita romànica en ruïnes. Sorprenentment a l'interior i havia una talla d'una imatge d'un sant en bon estat de conservació.

L'Agustí havia trucat al Raimundo, un arqueòleg argentí que treballava per Patrimoni de la Generalitat. De cop, el seu equip de voltors va començar a delimitar zones, a acotar i mesurar el terreny. Unes pedres situades al cim que durant generacions no havien tingut cap interès pels pagesos, van passar a convertir-se en una troballa única. Durant segles s'havien catalogat com les restes d'una simple torre de defensa del Templers, però en Raimundo ara assegurava que formaven part d'una construcció més important. Havien excavat, i en nivells inferiors havia aparegut les restes d'una església visigòtica. L'Ovidi no sabia que en trauria de tot allò.

Apurant l'últim glop, va decidir marxar capa a casa. Notava un cert enterboliment al cap i no volia perdre el control. Mirava de caminar entre les taules recolzant-se en el bastó, dissimulant l'embriaguesa amb la seva coixesa.

- Home Ovidi, ja marxes?, vine que et convidem a una copa -. El va cridar l'Agustí. El Raimundo és mirava el seu got com si busques alguna cosa que hagués caigut a dins.
Ovidi, va observar detingudament l'Agustí.
- Desgraciat. Malament el dia que em deixi convidar per un cretí com tu -. Remugant, va girar-se cap a la sortida.
L'aire gelat de la nit el va atrapar, revifant-lo. En cinc minuts estaria a casa. A les seves esquenes la contundent música dels Midnight Zombie Alligator sonava esmorteïda.

Resum del Capítol anterior.

Bonaventura Subirà , arqueòleg, investiga unes imatges d'un sepulcre que guarden molta semblança amb els Dips, gossos vampirs de les llegendes, quan de sobte aquests cobren vida.

> Escola elemental Segona Fundació. 173è Joc Literari. Bloc de Jesús M. tibau.

(Baixat d'Internet)

És la primera setmana del nou curs, i trobo a faltar l'antiga escola. Els de “Robotech Tecnologies Inc.” envien el pare a supervisar la construcció de la nova fabrica i ens hem traslladat de ciutat.

A l'antiga escola estudiàvem Humanitats, a classe de música interpretàvem Lacmé, l'òpera de Delibes, i tenia a la meva disposició una ploma autèntica i un preciós quadern de paper vitel·la.

A Segona Fundació, donem Religió, on estudiem les Tres Lleis, a Història, la biografia del senyor Assimov, i a Literatura les seves obres complertes. També tenim calcul avançat, física quàntica, geometria i electromecànica.

Estic desconcertat i apàtic. Enyoro repassar els clàssics sota una representació hologràfica del pomer de Newton. La mare diu que possiblement tinc un virus. Però jo sé que els meus circuits funcionen bé.

El pare diu que deixi de somniar amb ovelles elèctriques. Que a Segona Fundació aconseguiré una programació efectiva i altament qualificada. Ell confia que un dia treballi a la seva empresa.

D'amagat els sento parlar de la conveniència de portar-me al psicòleg per fer-me un “reset”. Tindré que dissimular i anar amb compte. No vull oblidar El duet de les Flors. No vull deixar de somniar.


Aquest és el relat amb que participo en el 173è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat tenia que estar inspirat en la cançó de l'encapçalament. Us deixo l’enllaç amb els participants:participacions 173è joc literari

> La llegenda d'Arístides Melquíades. Pel bloc Relats Conjunts (Moai).

Arístides Melquíades era un nen molt gran. Però gran de debò. Enorme, fora mida, fins i tot si el comparàvem amb els seus pares que eren considerats gegants entre la seva gent.

Ramona, la mare, i Baptista, el pare, no en parlaven mai del tema, però quan Arístides jugava distret, se'l miraven amb el cor encongit, agafats de les mans. Veritablement no sabien que podia succeir si seguia creixent d'aquella manera.

I un dia va succeir el que tothom es temia. Arístides va entropessar, i al caure, la terra va tremolar de manera esglaiadora. Per valls i muntanyes es va estendre una vibració feridora que obligava a tapar-se les orelles per no embogir.
Els més afortunats ho van fer amb formatge i això els va salvar, la resta va morir allí mateix com tocats per un llamp.

La caiguda d'Arístides va provocar que la terra s'obrís amb una llarga escletxa, trencant en dos el que fins llavors era un extens continent. Un gran pedaç s'en va desprendre formant una illa que s'allunyava per la mar salada, com si fos una balena geperuda.

Arístides era jove, tot just un adolescent, encara que un adolescent increïblement gran i maldestre. Tot i així va comprendre que la seva presencia provocava grans desgracies, i sentin-ho molt es va acomiadar dels seus pares amb llàgrimes, i embarcant-se en un rai rudimentari va fer via fins l'illa, que va decidir, seria la seva nova llar.

Allí hi va viure fins que el pas dels anys el va envellir i afeblir, i va morir en completa solitud. Diu la llegenda que per protegir-se dels raigs del sol, Arístides es va aficionar a fer barrets i gorres de tota mena, l'últim més esbojarrat que l'anterior.

Alguna cosa de veritat diu tenir aquesta faula doncs, si viatgeu per la Polinèsia, amb sort podreu trobar una illa deserta, on encara conserven els maniquins de pedra on Arístides penjava els seus barrets.


El bloc Relats Conjunts, proposa fer una narració a partir d'aquesta fotografia.
Us deixo l'enllaç amb els relats dels participants:Relats Conjunts - Moai

> El Retorn dels Dips. Capítol 3.

Capítol 3 -Divendres 20:12h.

Bonaventura Subirà i Prat baixava lentament per l'escala de fusta il·luminant la foscor amb la làmpada del casc. El vell arqueòleg i espeleòleg anava amb compte seguint els indicadors instal·lats al llag de la galeria. Una caiguda a la seva edat podia ser fatal. Havia promès a la Francesca que arribaria a temps per prendre una copa amb ella al Casino i no volia decebre la seva filla.

Estava aclaparat. Sota la fortalesa dels Templers, havia aparegut una església visigòtica, vestigi dels descendents del cabdill Ataülf que van expandir el seu imperi amb capital a Tolosa per gran part de la península.
Tot i l'excepcionalitat del descobriment, Bonaventura tenia que tornar a l'excavació quan estigués buida. El dia anterior havia descobert en un dels sepulcres, un segell amb una llegenda destrossada a cops d'espasa. Unes figures representaven una mena de llops d'aspecte aterridor. Aquelles imatges que devien datar del 480 – 500 dC li recordaven alguna cosa. Un record atàvic l'assetjava, com en els malsons dels dies anteriors.

Era, per part de mare, descendent dels Prat de Pratdip, al Baix Camp, i coneixia les llegendes associades als orígens de la seva nissaga i població, fet què trobava simpàtic i fins i tot novel·lesc.
Amb tot, una forta inquietud, un pressentiment, és va anar apoderant d'ell. Havia passat la nit anterior consultant antics llibres d'història i creences populars.
- Una cripta visigòtica amb referencies als Dips?. Aquelles besties del folklore, capaços de transmutar d'aparença i amb una sed de sang insaciable?

Bonaventura tornava ara carregat amb el llibre genealògic familiar. La representació de les besties vampirs era la mateixa que la del sepulcre. Una fina capa de suor li queia per la cara i l'esquena provocant-li calfreds. No volia obrir la tomba, però una força a la que no és podia resistir l'empenyia. Va comprovar que fent palanca la tapa no s'obria.

- El segell, es clar! -, va recordar. Va mirar de manipular-lo, fent-lo girar i pitjant-lo, però no passava res. Llavors és va tallar amb la pedra afilada.
Un tall net i profund al palmell de la mà. Bonaventura instintivament va xuclar-se la ferida. Mentre intentava parar la pèrdua de sang amb un mocador, la sang queia sobre la pedra porosa del sepulcre, desapareixent a l'instant. El segell es movia, i la tapa lliscava fins caure al terra de pedra amb gran estrèpit.
Unes volutes de fum sorgien de l'interior, i una olor dolça a putrefacció i descomposició l'asfixiava. Bonaventura és va apropar estossegant i tapant-se amb el mocador. La llum del casc il·luminava una fossa que era un ossari. Devia haver una dotzena d'esquelets d'una especie de cànids de gran talla amb uns ullals esfereïdors.
No podia creure el que veia. Els teixits és recomponien sobre les ossamentes, revestint-se ràpidament amb tendons, cartílag, carn i pell. Uns malignes ulls es van començar a formar en les conques abans buides, i Bonaventura va fugir embogit, buscant la sortida d'aquell paorós recinte.

Resum del Capítol anterior.

La sergent de la policia local es dirigeix al bordell de “Jack el borni”, on es prepara una operació d'assalt. Algú ha avisat els germans Gurga, que reben els Mossos d'esquadra amb una pluja de projectils.

> Wicked Spiders!!! - Mary June

Aquest és un bloc de literatura (o això pretén ser), però avui per variar una mica penjo un vídeo que vam gravar aquest estiu al local d'assaig amb la meva banda, els Wicked Spiders!!!
^_^

> El Retorn dels Dips. Capítol 2.

Capítol 2 – Divendres 19:35h.

La sergenta LLura Veciana, parlava per radio amb el Roc, mentre conduïa el 4x4 de patrulla camí de “Jack el borní”.
- Tot controlat aquí LLura. Cap dels nois ha patit ferides greus. Tan sols unes poques contusions. El Ford no n'ha tingut tanta sort, la grua ja se'l ha endut. Canvi.
- Entesos. Se sap la causa de l'accident?. Canvi.
- Son els musics que venen a tocar al Casino. La prova d'alcoholèmia ha donat negatiu. Els nois diuen que un gos s'ha creuat a la carretera. Hi ha un rastre de sang i pèls, però no hem trobat cap cos. Diria que era un porc senglar. Canvi.
- Encara sort. Qui ha donat l'avís?. Canvi.
- En Jean-Richard. Ha vist el fum des de la torre del llac. Els nois diuen que tocaran igualment. L'ambulància ja els porta cap al poble. Canvi.
- D'acord. Quan acabis torna a comissaria i dona l'informe al Joel. Tanco.

Els problemes mai arribaven sols. Feia dos setmanes que el sotsinspector Torralba havia mort d'un infart i encara tardarien un parell més, en enviar de la central de Girona el seu substitut. Ara és trobava al càrrec de la seguretat de la comissaria, i només comptava amb el caporal Roc, i el Joel, l'administratiu.
Per la nit estava previst el concert al Casino, en què no esperava problemes, encara que mai se sabia, i dissabte i diumenge el poble quedaria desbordat pel pas del segon raid del Ripollès, la competició equina de muntanya que transcorria al llarg de de 60 kilòmetres per quatre poblacions. Massa gent, i pocs efectius per la policia local.

En tot cas ara, la seva principal preocupació era la batuda al local de “Jack el borni”. La unitat d'assalt dels Mossos esperava al lloc acordat. Era una operació que havia ideat Torralba, i sentia de tot cor que el seu vell amic no pogués ser-hi. La Llura tot i que no aportava afectius, n'assumia el comandament conjuntament amb el tinent Velasco.
El cartell de neó, encara no estava il·luminat, el local obria més tard. L'objectiu era detenir els perillosos germans Gurga, l'Arjan i el Nikolla, dos ex-soldats de l'exercit regular albanès que van fugir del col·lapse d'Albània l'any 1997 i que es van integrar en les màfies europees. Ara regentaven el bordell freqüentat per camioners amb mà de ferro, introduint noies il·legals de tot el continent.

Torralba intuïa què en el negoci dels germans Gurga estava ficat d'alguna manera l'Ovidi Morrell, un dels homes més rics del poble, però no havia pogut demostrar-ho abans de morir. La Llura esperava que amb l'escorcoll al bordell i les posteriors detencions les sospites d'en Torralba quedessin confirmades.
Es va ajustar l'armilla antibales, el casc i va comprovar la munició del subfusell MP5, situant-se a un dels accessos del local. Va donar el senyal per l'intercomunicador. Dos Mossos van tirar la porta a terra amb un ariet, i de cop es va trobar sota una pluja de bales.

Resum del Capítol anterior.

Els Midnight Zombie Alligator, de camí cap un concert en un poble, sofreixen un accident de trànsit amb una furgoneta llogada.

El Retorn dels Dips: Nou capítol cada Dimarts.

> Concurs de Relats Infantils. Relataires en Català.

Des de Relats en Català, llancen la proposta de escriure un relat per un concurs de contes infantils.

Jo participo amb:
Els viatges de Clareta de Cara, Foc a les Galtes, i el gat Tigrat, (podeu llegir-lo clicant l'enllaç).

Teniu fins el dia 20 de Setembre per presentar la vostra proposta. Desprès és publicarà el recull de contes en un llibre.
Podeu descarregar les bases aquí: Bases del Concurs de Contes Infantils.

Animeu-vos! ^_^

> KOOPERATIVA 2010 - proposta de setembre

KOOPERATIVA 2010, neix com una proposta entre els blocs “DER WALD FOTOGRAFIA” i “LA MEVA PERDICIÓ”. De forma bimensual penjarem als dos blocs, un relat inspirat en el treball fotogràfic, o de manera inversa una serie de fotografies inspirades en un relat d'un màxim de 500 mots. La premissa és que des de dos mitjans diferents donem a conèixer la mateixa història.
Així doncs, presentem el quart treball que correspon al mes de Setembre, a partir del relat de La Meva Perdició

Industrialització

De la meva infància, el record més tangible que tinc és el llarg viatge d'un dia en el “Sevillano”, el tren que transportava quantitats ingents d'emigrants d'Andalusia cap a Barcelona. En la postguerra una família de “rojos” no podia viure en un poble petit. El meu pare, ex-combatent del bàndol republicà ferit al front, va estar tres anys a presó. A la meva mare un dia les dones del poble li van rapar el cabell al zero. Vam marxar amb els cinc germans fugint de l'odi i la marginació.

Vaig estar escolaritzat quatre anys. Aviat vaig acompanyar el pare a pasturar un petit ramat d'ovelles a Collserola, a recollir ferralla, i llenya que veníem per carbó.


Abans de passar dos anys a Melilla fent el servei militar, vaig ser aprenent de pastisser i repartidor de diaris. A l'exercit vaig aprendre a reparar camions, a beure fins caure rodó, i a fumar. Guardo en caixes de cartró, farcells de cartes que intercanviava amb la Miquela, la meva xicota. Volíem casar-nos quan estigués llicenciat. Ella treballava de dependenta per una modista en una tenda del carrer de Regomir. Els diumenges la Miquela tenia el dia lliure i anava amb les amigues al cinema i a passejar al parc de la Ciutadella.
No la vaig tornar a veure més. Va morir de tuberculosi a l'Hospital de l'Esperit Sant.

De tornada a Barcelona, el meu germà em va trobar feina en uns tallers de mecànica a Badalona. Era un gran edifici de maons, amb bigues de fusta i coberta a dues aigües d'uralita. El taller ocupava una parcel•la doble en una franja industrial a vora de les vies del ferrocarril, on recollíem maquinària industrial i la retornàvem un cop reparada.
L'edifici de planta rectangular, acollia un hangar on es desmuntava la maquinària, i un forn amb xemeneia on es fonien les peces trencades i és feien els motllos de les noves. Un petit exercit de mecànics, torners i carrossers, pul•lulaven atrafegats, seguits pels seus aprenents. Tot era ple d'eines, grassa i un olor a benzina i valvulina que ho impregnava tot. També ferràvem els cavalls dels lleters i d'altres que feien el transport.
Al pis superior estaven les petites oficines de sostre baix, sense ventilació on treballaven la secretaria, el comptable i el senyor Valdivia.
A l'últim pis, accedint per una escala empinada i estreta teníem tres habitacions amb lliteres dobles, un vestuari, un menjador comú i el bany, amb quatre dutxes i un rentamans gran com un abeurador de cavalls.


Si no trobàvem pensió, el senyor Valdivia ens descomptava el menjar i el llit del sou. Com treballàvem per torns, aquells matalassos sempre eren calents i humits.
Vaig passar els següents quinze anys de la meva vida en aquell taller, fins que vaig perdre els dits de la mà dreta amb una cisalla.

Ara faig el viatge de tornada cap el poble, porto amb mi, la cartilla d'invalidesa, un diagnostic d'emfisema pulmonar, i el record de la Miquela, la única dona que he estimat.
Ah!, i els quatre dits amputats, ben guardats.