dimarts, 29 de juny del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 4.

Capítol 4 – "Els Bastards de Bulywyf Trencalòs".


Bulywyf Trencalòs, soldat de fortuna a les ordres de Cassian de Rens, esperava sota les muralles fortificades emparat en la foscor amb una dotzena dels seus homes, el senyal convingut. Cassian li havia indicat on tenien que esperar.
Efectivament, una portella de metall es va obrir directament als peus dels murs. Si aconseguien complir la seva tasca, el castell cauria com una poma massa madura.

Van seguir la figura misteriosa que es cobria amb caputxa per ocultar la seva identitat. Un cop dins les muralles el traïdor va parlar.
-Teniu que seguir sota els arcs, fins la porta principal. Hem aplanat el camí. Eviteu l'església del pare Simó, si no voleu tenir problemes. Feu honor al vostre nom Trencalòs, i sereu ben gratificat.
Bulywyf veia els cosos dels soldats que havien mort per mantenir en secret la seva aparició. “Ben gratificat!. Tros de merda deslleial”. Cassian havia promès per a ell i els seus homes llibertat total per endur-se tot el que pugessin carregar en els seus carros, i “tot” volia dir “tot”.

Havien deixat al campament les pesades i sorolloses cotes de malles, ara vestien gipons de cuir, llargs ganivets de fulla ample, i les pesades però silencioses ballestes de doble acció.
Va ser relativament fàcil acabar amb la guarnició de la porta. Endormiscats i confiats, no esperaven un atac des de dins. Els homes de Bulywyf tan sols van tenir que defensar la posició uns instants abans d'obrir la poterna petita. Ràpidament entraren els soldats amagats darrera, i quan la porta gran fou oberta, el gruix de les tropes van prendre el pati, com una onada imparable.

Bulywyf només va patir la pèrdua de dos dels seus sanguinaris Bastards. Deixant la lluita pels homes dels Barons, és van dedicar al que millor sabien fer. Matar, violar, i saquejar.




dilluns, 28 de juny del 2010

> Nous Horitzons. Relat conjunt pel bloc "Històries veïnals"


Us deixo l'enllaç a la meva primera participació al bloc “Històries veïnals”, bloc on es couen relats i històries de forma conjunta a iniciativa de Malerudeveure't , instigador de tota aquest feinada tan productiva.

“Nous Horitzons”

A “Nous Horitzons”, he tingut el plaer de participar amb:

Vullunfestuc
La RaTeta Miquey
Zel




dijous, 24 de juny del 2010

> Jamal.(Tragèdia contemporània en dos actes) - Part 2. (El meu relat per Sant Joan).



Jamal. (Tragèdia contemporània en dos actes).

En Jamal, passa moltes hores dins el metro, furga en les papereres, deambula pels vagons pidolant, i si troba algun turista o viatger despistat mira de robar-li la bossa i la cartera. Tampoc és fàcil, ha de evitar els vigilants i els seus agressius gossos. Fa uns mesos dos homes de seguretat de paisà el van agafar i li van clavar una bona pallissa. Li van deixar ben clar. Ni se li acudís atansar-se per la seva ruta. Ara canvia sovint d'itinerari.

Una nit va apunyalar un captaire. Va fugir corrents. No sap si el va matar. No va parar de punxar-lo amb la navalla, fins aconseguir endur-se el cartró de vi.

Quan es va creuar amb els nois del pont de La Marina, aquests el van robar i apallissar. La violència i la desesperació amb que s'hi va tornar, els va causar el respecte suficient per adoptar-lo entre ells.
Jamal va aprendre molt ràpid. Ara n'és un dels caps principals, i pocs són els que li poden plantar cara. Els seus companys el temen.
Quan Jamal esnifa cola es posa molt violent . Odia a tothom, odia la seva vida, però el que més odia, és a ell mateix.

Jamal surt amb la Svetlana, una noia tres anys més gran que ell, que es prostitueix a la plaça de Les Glories. L'Esvetlana ara és al Clínic. Està en coma, desprès d'una baralla per un client.

La nit de Sant Joan, Jamal baixa a la platja de la Barceloneta. Va col·locat de speed, tranquil·litzants i antidepressius. Passa entre les fogueres on la gent riu i balla. Esquiva els borratxos, les ampolles buides, les deixalles, i les parelles que practiquen sexe a la sorra.
Camina per l'espigó, ignorant un parell de pescadors. L'espuma li llepa les cames quan les onades trenquen contra la pedra granítica. Sent com l'onatge el crida. Veu els rostres del seus pares i la seva germana dibuixats a l'aigua. Petits crancs s'esmunyen als seus peus.
Obra els braços i salta. Una turista anglesa crida. El seu crit es ofegat pel soroll dels coets i els petards.
L'aigua colpeja un cop i un altre el cos desmanegat contra les roques, amb acarnissament. És Jamal, tan sols un altre ninot trencat.




dimarts, 22 de juny del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 3.


(Escut de la Casa de Rens)


Capítol 3 – El setge de Mermande.

Rostand Catalarra, Senyor de Mermande, guaitava en la nit, des de el balcó de l'espigada torre central, encastada entre les dues torres de defensa més baixes, adossades a la façana principal del palau fortificat. A les seves espatlles el seu germà Pere, discutia amb l'oficial de subministres on era més urgent fer reparacions, i quines tropes necessitaven reforços. El palau de planta rectangular, construït amb carreus escairats, bullia amb activitat frenètica.
Rostand, inspeccionava amb ull critic, el mur que envoltava el castell. Els ballesters s'amagaven darrere els merlets. Els matacans estaven ocupats per escorpins i barrils plens de roques, altres amb brea bullint. Sempre li havia semblat baix, i poc robust. Ara potser tindria que pagar una alt preu per aquesta debilitat.
La petita església amb capella adossada als murs exteriors del castell del pare Simó, era plena de ferits i moribunds.
Entre els homes de la guarnició que mantenien les defenses del castell, estava la seva filla Plasença, el seu orgull i suport.
Pensà en la Savina, la seva esposa i desitjà que hagués arribat a bon destí, sense impediments.
Centenars de fogueres s'estenien entre el castell i les marges del Bergantó. Podia distingir entre les torres d'assalt i els colossals trabuquets, els pendons dels seus veïns, Guifrè l'Os, Jaume Puny de Ferro i Magali de Reinac, que s'havien sumat a les tropes del Rei sota el comandament de Cassian de Rens i el Bisbe Renat “el Pietós”.
Alguna cosa estranya passava dins les muralles. Els homes que guardaven la porta principal, queien a terra. Unes ombres corrien, empunyant ballestes. “ Traïció. Son dins el patí”. És girà per donar la veu d'alarma i és trobà de cara amb Pere, que l'esperava.
- Ho sento Rostand. Era necessari -. Pere va descarregar la maça sobre el cap del seu germà que va caure inconscient a terra.
*******************************************************
Blasonament:

El disseny i descripció dels escuts d'armes de totes les famílies i Cases, son aportació, del cavaller “Dissortat en l'Exili”, Senyor del bloc “En el bosque de la Larga Espera”, que de manera desinteressada i acurada, ha proporcionat aquests preciosos dissenys heràldics.

Escut de la Casa de Rens.

Escut de vair, i ressaltant dues espases d’argent guarnides d’or, posades en sautor amb la punta en alt i entrellaçades en una corona de fulles de roure de sinople. L’escut timbrat d’un elm adornat de llambrequins del camp, coronat amb una corona a l’antiga de quatre puntes d’or, i per cimera una espasa naixent d’argent encesa d’or.

Resum del capítol anterior.
Peix Podent, temut monjo, mà executora del Bisbe Renat, desafia Rostand de Catalarra al seu propi castell, a entregar a la seva dona, acusada de bruixeria i a tornar a l'autentica Fe.




diumenge, 20 de juny del 2010

> Jamal.(Tragèdia contemporània en dos actes) - Part 1. (El meu relat per Sant Joan).



Jamal. (Tragèdia contemporània en dos actes).

En Jamal esnifa d'un pot de pega, en companyia d'un grup de nois sota el pont de La Marina. Tot just fa un any va marxar de Tànger amb la seva germana i dos cosins, després que els seus pares van ser arrestat per la policia de Mohamed VI.
Al cap d'unes setmanes, el veí que els va denunciar obligat per les tortures, un pintor activista, se suïcida en el seu miserable estudi, empassant-se els dissolvents destinats als pinzells.

Amb els diners que van reunir els seus oncles, van fugir, però van ser aturats a la tanca de Melilla. Per allí no passarien. Un matí els seus cosins el van arrossegar en direcció a Mauritània. La seva germana ja no hi era. Ells li van dir que havia tornat a casa.
Àkram el més gran, abans de morir embogit per beure aigua marina a la pastera que els portava a Formentera, li va confessar que la van vendre a les xarxes de prostitució per aconseguir els diners necessaris per pujar a la pastera. Si a hores d'ara no era morta, s'estaria podrint en un bordell dels barris de Ceuta o Melilla.

Quan l'helicòpter de salvament marítim va trobar la petita embarcació a la deriva només ell, un noi de catorze anys, continuava amb un alè de vida. A Nàssir l'altre cosí, el van matar en una baralla. Nàssir volia tirar de l'embarcació a Jamal, a qui acusava de ser el culpable de tantes morts.
El van enviar al centre d'internament per immigrants il·legals, i més tard a un centre de pupil·latge de menors del govern. Hi va fugir als deu mesos, després de patir abusos i maltractaments.
Jamal, mai ho va saber, però Pere, l'assistent social, va ser condemnat per pederasta i va ser assassinat per reclusos en les dutxes de Quatre Camins.

En Jamal odia a tothom. No ha pogut tornar a veure el mar. Un dia ho va provar, però es va marejar i va vomitar. Quan dorm te malsons en que es engolit per les aigües.
En Jamal, esnifa cola, els tubs d'escapament dels cotxes, i qualsevol pot de pintura, o vernís. Tant li fa. Al carrer no ho té fàcil, ha de eludir la policia, els camells, els skins i les “Maras” sud-americanes. Pot ser un objectiu per qualsevol.



La segona i última part de “Jamal. Tragèdia Contemporània en dos Actes”, serà publicada el proper dimecres, Nit de Sant Joan.




dimarts, 15 de juny del 2010

> La Caiguda de Mermande. Capítol 2.


(Escut de la Casa Catalarra).


Capítol 2. Un sopar indigest.

(Tres mesos abans de la caiguda de Mermande).

Peix Podent, congestionat per la ràbia, romania al mig de la sala de banquets de Mermande, vestit amb túnica de llana, cenyint el tristament famós “Penitent”, el flagell rematat en caps d'agulles de ferro. El temut monjo no portava escorta, però cap dels presents hagués gosat posar-li la mà a sobre.

- Rostand, us equivoqueu compartint taula amb aquest dimoni -. Va bordar, assenyalant amb dit acusador a Simó.
A la taula presidida per Rostand, hi seien Pere, el Pare Simó, Plasença, i els seus capitans. Custodiant-lo, el seu nebot i portaestendard Amadeu, i el coper, un noiet anomenat Esquirol.

- Senyor, les normes de cortesia m'obliguen a donar-vos aixopluc i convidar-vos a taula. Apaivagueu la vostra ira, i oblidaré aquestes ofensives paraules.
Simó és posà dret, saludant amb una inclinació Rostand. - Senyor meu, excuseu aquest vell cansat, em retiraré a la meva cambra -. Rostand va assentir amb gest disgustat.

Quan Simó abandonà la cambra, Peix Podent va tornar a l'atac. - No veig la bruixa. On és,? Preparant abjectes conjurs?.
Plasença, i els capitans és van alçar, desenfundant les espases.
- Prou, seieu. No permetré més disbarats -. I dirigint-se al monjo. - Dama Savina ...., descansa.
Peix Podent mastegava una cuixa de pollastre greixós. - Feu bé de amagar-la. Parirà un monstre. Les vostres terres i les dels vostres veïns ja pateixen les seves malifetes. Cremaré la bruixa.

Rostand tancava els punys. - Mai permetré tal cosa, vilà.
- Silenci heretge. Heu desafiat a Déu!. Us aviso a desgrat meu. Entregueu-me la bruixa i penediu-vos, o provocareu la fi de la vostra nissaga.
Peix Podent abandonà la sala.

Els homes de Rostand cridaven indignats, i amb alegria, jactant-se davant el seu Senyor de com plantarien cara als soldats de Penafreda.
Plasença i el seu pare es miraven. La guerra tornava a les terres dels Catalarra.






Blasonament:

El disseny i descripció dels escuts d'armes de totes les famílies i Cases, son aportació, del cavaller “Dissortat en l'Exili”, Senyor del bloc “En el bosque de la Larga Espera”, que de manera desinteressada i acurada, ha proporcionat aquests preciosos dissenys heràldics.

Escut de la Casa Catalarra.

En camp de sable, un castell de tres torres d’argent, maçonat i aclarit del camp. L’escut timbrat d’un elm adornat de llambrequins i borlet dels esmalts del blasó, sobremuntat d’una torre de tres altures, d’argent, maçonada i aclarida de sable.

Resum del capítol anterior.
La població de Fenolhé, un llogarret de les terres de Cormatulla, ha sigut assassinada. Jaume Puny de Ferro, el senyor de la contrada, ordena eliminar totes les proves de la matança.




diumenge, 13 de juny del 2010

> Estudi Antropològic. 164è Joc Literari. Bloc de Jesús M. Tibau.



Erika Von Däniken de La Font, la guineu més intel·ligent i emprenedora de la seva promoció, observava amagada entre els matolls, el grup d'homínids.
Acabada la llicenciatura d'antropologia, desitjava estudiar en el seu entorn, els anomenats “éssers humans”, aquelles bestioles considerades per la ciència estúpides i violentes.
El corrent generalitzat, i la doctrina oficial assenyalava que els homes eren una especie nociva i primitiva, que només podien estar en zoològics, o en reserves sota control de natalitat.
El cert és, que despertaven odi i recels. Anys de caceres esportives, i d'emmetzinar les fonts de menjar i aigua, els havien portat vora l'extinció. Es creia que arrasaven les collites i devoraven el bestiar per plaer. L'Erika volia desmuntar aquestes teories.
Mirant-los allí, ociosos, dormint, i netejant-se les puces, ningú diria que eren gaire perillosos.
Havia costat obtenir els permisos del Col·legi, per tal d'escollir un mascle i una femella que poguessin ser capturats i dissecats. Però allí estava, en la reserva natural del Parc del Montseny.
Va donar les ordres necessàries als ajudants, per tal que preparessin les xarxes i les escopetes amb els dards tranquil·litzants. Les besties no s'ha donarien de res.

El cap del grup feia veure que descansava sobre la pedra. Notava com s'apropaven les guineus. L'olor de la sang el provocava. Va emetre una mena de ronc baix, mostrant els ullals afilats. La resta va captar el senyal. Van seguir mandrejant.
Aquella nit caçarien de nou. Com un instrument fred, esmolat i perfecte.






Aquest és el relat amb que participo en el 164è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat tenia que estar inspirat en la foto de l'encapçalament.Us deixo l’enllaç amb els participants:164è Joc Literari




dijous, 10 de juny del 2010

> Post 1001 al bloc "Col·lecció de Moments".



Pujàvem a cegues, seguint la pendent rocallosa, fugint de les riberes de l’Ebre. Superats per l’artilleria dels franquistes.
La visió de la fortalesa de Miravet, ens empenyia a continuar.
Olga, amb la seva inseparable Leica, Bernardo el dinamiter, i jo, sergent de segona, l’últim oficial de la nostra delmada brigada.

*******************************************************

El Pare Rancúnies, i Martí D'Anuch, crucifix i carrabina en mà, pujaven muntats en mules pels costeruts senders, a la llum de la lluna.
Miraculosament, havien aconseguit salvar la vida de la filla de l'apotecari.
Darrera els obscurs murs del sinistre castell, el Comte s'amagava, fugint dels seus implacables perseguidors.

*******************************************************

La Carme, del bloc Col·lecció de Moments, celebra el seu post número 1001, regalant il·lustracions pròpies. Proposa escollir-ne una i fer un relat que no superi les 50 paraules. Aquí deixo dues diferents, al voltant del mateix dibuix.




dimarts, 8 de juny del 2010

> La Caigua de Mermande. Pròleg i Capítol 1.


(Escut de la Casa Penafreda).


Pròleg

Quan el Rei Onofre Penafreda “Niu de Pardals”, morí lluny del país, en la tercera de les guerres de “La Gloria del Senyor”, Roderic Penafreda “L'Elegit”, fill d'Onofre, i Martí “El Magre”, germà del finat, s'embrancaren en una guerra per la successió del tron dels Ocells de Foc, que va dessagnar el regne. Gran part de les Cases Majors van ajudar Martí, i moltes de les Cases menors a Roderic. La batalla del Gual de l'Ermità, va decantar la balança en favor de Roderic, que fou ungit nou sobirà.
Martí el Magre i els senyors que no van caure en batalla, van ser executats i les seves terres repartides entre els lleials a Roderic.
La pau però, no va arribar. Durant els anys de guerra, molts Senyors i Cavallers havien abraçat una variant de la religió oficial, allunyant-se dels preceptes oficials, i quan van ser cridats a tornar al si de l'Església, tot i que la majoria van fer cas, uns pocs es van resistir. Van ser declarats heretges i enemics del Rei i de l'Església.
Aquest relat, pretén narrar les desventures d'algunes d'aquestes Cases.
*******************************************************



(Escut de la Casa Puny de Ferro).


Capítol 1 – Matança a Fenolhé.

(Sis mesos abans de la caiguda de Mermande).

Jaume Puny de Ferro, esperava amb gest torb, muntat sobre Trinitat, la gran egua de batalla. Els guantellets premien el pom de la sella, amb impaciència. Una fina capa de gebre li cobria l'armadura, els bigotis i la cabellera. Cavaller i muntura, exhalaven un baf fred.

El capità i els seus homes tornaven d'inspeccionar l'humil llogarret. Fenolhé ja no existia. Ramats, dones i homes, tots esventrats i esquarterats. Rius de sang seca quallada entre el fang glaçat i tifes seques.
- Si això es obra de Plomí Argentat, juro que el bulliré a la marmita.

- Senyor, ha sigut una matança. No queda ningú. Va passar fa dos nits.
Mastí de Tradia, soldat temperat i valent, tornava amb la cara descomposta i un fil de vòmits penjant de la barba trenada. - Ni tant sols les criatures.
Puny de Ferro palmejava el llom de l'egua. - Han sigut els homes de l'Argentat?.
Mastí, es gratava la barba, negant amb el cap. - No senyor. Les ferides no son d'armes. Urpes, ullals ... de mida considerable.
- Llops?, fa anys que no s'en veuen.
- ... dimonis! -. Va murmurar un soldat.
- Prou de rucades. Això es cosa de Plomí Argentat i la seva colla de lladres descastats. Ho enteneu? -. Els va mirar fixament. El capità va comprendre. Es va quadrar. No s'havia guanyat el mot de Mastí, gratuïtament.
- Agafa sis homes. Vull que facis una pila amb els cosos, i ho cremis tot. No ha de quedar ni una pedra -. Va forçar les brides. L'egua renillà, sorpresa i dolorida.
- Torno a Cormatulla -. Va girar cua, clavant els esperons, i sortint a trot veloç, seguit de la guàrdia.

Mastí contemplava com la columna desapareixia engolida per la nevada. No volia ser en aquell infern quan arribés la foscor.
*******************************************************


Blasonament:
El disseny i descripció dels escuts d'armes de totes les famílies i Cases, son una preuada aportació, (i un treball pel que dono gràcies i la meva sincera admiració) al cavaller “Dissortat en l'Exili”, Senyor del bloc “En el bosque de la Larga Espera”, que de manera desinteressada i acurada, ha proporcionat aquests preciosos dissenys heràldics, aconseguint dotar d'un embolcall més èpic “La Caiguda de Mermande”.

Escut de Penafreda (Casa Reial)

Fons de sembrat d’erminis, i corona d’or de set puntes rematades amb estrella. Elm d’or de front, obert i folrat de gules, adornat de llambrequins d’or i sable, i sobremuntat d’una corona Reial. Tot baix d’un gran pavelló de gules folrat d’erminis i somat de la corona del Regne.

Escut de la Casa del Puny de Ferro.

En camp de gules, un puny destre armat d’or, posat en pal, amb el folre de gules. L’escut timbrat d’un elm adornat de llambrequins i borlet dels esmalts del blasó, sobremuntat d’un braç dret en alt, tot armat d’or, agafant una maça d’armes.




dimarts, 1 de juny del 2010

> La mort d'en Pat Jennings. Capítol 12 i Final. +_+



La Mandy i en Cash, coberts de sang, encanonaven en Wong. La Mandy amb “Serenata”, la seva Thompson. Cash amb una Luger i una Colt semiautomàtica.

Wong, subjectava la Mae, clavant-li les afilades ungles a l'espatlla. Amb l'altre mà li estrenyia el coll amb una daga rematada per una graciosa borla daurada. Emmordassada, i fortament lligada, intentava no plorar.

Als pisos inferiors de la pagoda, encara se sentien els trets que intercanviaven els homes de “Sugar”, i els sicaris de Wong. Tot era ple de pólvora, fum i casquets de bala buits.

- Deixa-la anar Wong. Això és entre nosaltres. Tenim un deute pendent.

- Sr. Cash, mati la Srta. Clark, i vostè i aquesta preciositat podran sortir d'aquí sense problemes.

- No l'escoltis Waylon. A mi ja em va enganyar un cop -. Wong mirava la Mandy, dedicant-li tot el seu odi. Els trets es van aturar.


- Waylon, tu i tu!, abaixeu les armes, avui no morirà ningú més. Shawn O'hara recolzat a la porta amb un fusell automàtic BAR a les mans, amenaçava als presents. - Vinga, ràpid!.

Waylon va ser el primer en rebre els projectils, que li van destrossar el pit. La cara mostrava incredulitat i sorpresa, mentre queia a càmera lenta. Wong aplaudia, però una rafega li va esborrar el somriure i la major part de la cara.

- Senyoreta, jo de vostè no intentaria treure la petita Remmington del lligacames. Agents, ja poden entrar. Detinguin aquestes meuques. A la central!.


Epíleg


L'edició del “Murder News” obria plana amb una foto color sèpia del cap de policia, rodejat dels seus homes armats, i una pila de cosos tirotejats. Els homes, uns d'aspecte oriental, i d'altres amb pinta de mafiosos, estaven posats en filera, amb els ulls morts enfocats a càmera. Les cares sense vida, contrastaven amb les dels policies, burletes i somrients.

A peu de pàgina uns grans titulars anunciaven: “Guerra de bandes al Chinatown. El capità O'Hara, gran heroi de la ciutat”.

Les pàgines interiors relataven com, gràcies a l'eficaç intervenció de la policia i del seu cap, s'havia acabat amb una poderosa Triada del barri xinès, en guerra amb una banda de gàngsters, pel control de la prostitució i la distribució d'heroïna.

O'Hara, que personalment havia mort els perillosos caps de les dues bandes, seria premiat amb la clau d'or de la ciutat de mans del mateix governador.

Tot i que alguns elements menors havien escapat, l'aparell policial esperava capturar-los en les properes hores.

L'article acabava mencionant que Mandy Clark, una perillosa pistolera, i el seu amant Waylon Cash, cap dels gàngsters i que exercia com detectiu, van acabar amb la vida d'en Pat Jennings, l'investigador privat i nebot del governador, que va destapar la trama. Cash, va morir al resistir-se a la detenció, i l'assassina a sou, estava en espera de judici. Es tenia la certesa que acabaria a la cadira elèctrica.


Resum dels capítols anteriors.

Waylon Cash reuneix els homes de “Sugar” Ray, per assaltar l'amagatall d'en Michael Wong i alliberar la Mae Li. Els homes de “Sugar”, fan presonera la Mandy Clark.


Desprès de dotze setmanes arribem al final de “La mort d'en Pat Jennings”, almenys de moment.

Aquest relat que va començar com un micro relat per un dels “Jocs Literaris” d'en Jesús Tibau, i s'ha convertit en el primer “fulletó” que escric pel bloc. Seguint el mateix fil argumental, i amb una única premissa, no superar les 250 paraules (més o menys).

Gràcies a totes i tots, els que en algun moment heu dit la vostra, o heu seguit la narració. Això ha fet possible arribar a aquest final.


La propera setmana, començarà un nou “fulletó”.

Per la nova temporada tindrem “LA CAIGUDA DE MERMANDE”, deixant enrere el genere de novel·la, o cinema negre, per endinsar-nos en l'espasa i bruixeria. Us convido com cada Dimarts a fer una ullada, esperant enganxar-vos al serial. Us garanteixo sorpreses i una mica de diversió (sang, fetge, i més traïcions que a “Dallas”). També tindrem una col·laboració molt especial d'un blocaire amic.


^_^ La Meva Perdició.