dilluns, 19 d’octubre del 2009

> Tatuatges (Octubre 2009)


En les primeres 24 hores, es d’obligació, experimentar la cremor i el tacte de la pell inflamada. Palpita amb vida pròpia, i em recorda el zum-zum constant de l’agulla esperonada per l’impuls elèctric, buscant descarregar la tinta. Carn, acer, sang i pigments, treballant en harmonia. El dolor, (necessari), és l’element aglutinant.

En els següents dies, amb les successives cures, espero el moment que l’aigua freda, benefactora, llisqui lentament sobre línies i contorns, fins que poc a poc la inflamació va baixant, i el nou disseny s’introdueix definitivament sota l’epidermis, amb la conseqüent caiguda de pell morta, com si es tractés d’una serp en muda. És més real el sentit del tacte, que el visual.

Quan deixo de prestar especial atenció, com no em miro constantment el nas o el peu, és quan el tatuatge traspassa la superfície per arrelar dins meu, com una peça més, de tots els meus engranatges.


dissabte, 17 d’octubre del 2009

> El pare


Quan visitem els pares, ell sempre ens mostra l’habitació habilitada com a taller. Ens enumera les noves peces adquirides als Encants Vells, o les ja restaurades. Rellotges desballestats, monedes antigues, plomes d’escriptori abonyegades, o encenedors espatllats.

En dies posteriors, sovint l’imagino, assegut en aquella cadira antiga, practicant l’escriptura amb una de les seves Parker, com feia de petit, abans de deixar l’escola per treballar al camp, o arreglant amb cura un mecanisme de rellotgeria. Amb aquelles mans grans, inflades pel treball de tota una vida, però delicades per realitzar qualsevol tasca que necessiti precisió i paciència.

A la boca una cigarreta, mentre al cendrer, ple de burilles, encara crema l’última a mig apagar.

La mare passarà per tercer cop per davant de la porta entreoberta, per demanar-li que l’ajudi amb alguna tasca.

Només quan acabi, secretament satisfet, s’aixecarà, no sense problemes, per treure a passejar el gos per enèsima vegada.


dimecres, 14 d’octubre del 2009

> Zé Gatinho. 130è Joc Literari - Bloc Jesús M. Tibau






Zé Gatinho, un lloro de plomatge verd, vivia a la favela més pobre de Rio de Janeiro. Un mal dia, va defecar damunt d’un dels narcotraficants més sinistres del barri. Tenia les hores comptades. Va pujar al primer mercant que sortia pel port i es va amagar. Després, afamat, va sortir del seu cau i l’últim que va veure va ser la foscor d’un sac llardós.

A l’arribada a Barcelona, un mariner el va vendre a les Rambles. Després d’uns dies el va comprar el Marc, que el va dur a casa de l’Alícia, a Figueres.

Zé Gatinho vivia en una gàbia, no més gran que ell, i es passava el dia veient com l’Alícia i el Marc, fumaven herba, renyien, feien l’amor i jugaven a la Play. En aquell ambient viciat, va perdre el cap, i constantment s’arrancava les plomes.

El dia de la baralla, el Marc va marxar amb un cop de porta. L’Alícia plorava i en un atac de ràbia va obrir la finestra i la gàbia. Zé Gatinho, va sortir volant.

Malauradament la reclusió i la falta de plomes, no el van deixar anar gaire lluny, i va caure dins un pou, on es va ofegar.


dilluns, 12 d’octubre del 2009

> Històries del meu bosc. (4) (Octubre 2009)



Crits de mort, explosions i fregadissa d’armes recorren el bosc. La batalla, aviat esdevingué carnisseria sense sentit. Entre els garrofers i els matolls, cossos esquarterats es podreixen al sol, en bassals de líquid fosc. En fogueres disseminades, cremen els cadàvers dels vençuts. La fortor de la mort es fon amb les cendres.

L’odi entre famílies es remunta en el temps, una espurna va atiar les antigues venjances. Els vencedors segueixen la seva cacera, perseguint els fugitius que corren aterrits. No hi ha perdó, ni s’accepta la rendició, per tot arreu, assassinat i mutilació.

Fa tres dies, Rovellons i Xampinyons, més un centenar de Moixernons, desorganitzats i mal armats, intentaven plantar cara a la maquinaria de guerra de Mataparents i Fredolics. Res a fer.

Menys encara, quan els Pinetells que havien d’arribar com ajuda, canvien de bàndol amb traïdoria al camp de batalla. El riu d’aigües fosques baixa tenyit amb la sang dels derrotats.

Entre la batussa, em fixo en un grup de Mataparents que persegueixen uns Rovellons exhausts, van caient abatuts pel foc enemic, fins que només en queda un. Corre cap a mi, amb un Moixernó femella, mal ferida a coll. La deixa als meus peus, implorant que intercedeixi per ella.

Els Mataparents l’atrapen i se l’enduen entre crits, a rastres. M’ajupo i la giro amb un dit, pateix molt, però conserva un alè de vida.
L’aixafo mentre observo com els Mataparents desmembren el Rovelló. Mai m’han agradat els bolets ni les seves rancúnies.




> Històries del meu bosc. (3). (Octubre 2009)



M’obro pas entre eucaliptus cremats pel fred. Sento cridòria. Ajupit rere uns matolls, observo tres ovelles llanudes, en un cercle de pedres llimoses.

Remuguen amb forts renecs. Una clava un fort cop, enfonsant les peülles en un sac flàccid que hi ha a terra. Ressona una llarga ventositat. Riuen de forma cruel. Les esquelles que porten lligades grinyolen de mala manera. Una bafarada pudenta, m’envaeix les narius. Avanço uns metres.

Juguen a un violent joc d’atzar que no arribo a entendre. Per torns etziben guitzes al sac, se sent una nova ventositat i riuen i ballen.

El sac, en realitat, un gos o un llop, no es mort, tot i el ventre inflat i les llagues. No es mou, però obre els ulls, em mira fixament, rep una nova guitza, somriu i els tanca.

Passa una llarga estona fins que s’aturen. S’allunyen amb gran xivarri, abraçades.
El gos s’aixeca mirant-me com demanant disculpes, li penja un tros d’intestí. Semblen botifarres.

De lluny, encara veig les ovelles. En una corba del camí, dues claven una pallissa a la tercera, que roda pel terra. Quan en tenen prou, segueixen caminant, de nou abraçades. Observo com marxen, mentre la poca llum que queda, fuig per amagar-se.

divendres, 9 d’octubre del 2009

> Històries del meu bosc. (2). (Octubre 2009)


Topo amb una zona desconeguda, el terreny ondula, petits turons plens de pinassa molla, teranyines, olor a descomposició, a fluids fermentats.

Els pins, aquí, són encara més vells, d’un diàmetre considerable. Creixen en formes recargolades, les copes farcides de sacs de cuques cegues que no deixen filtrar un raig de sol. Les branques, estaques afilades, es claven amb violència als troncs, com besties cornudes en cel. Arbres atrapats per punxegudes plantes trepadores, que estrenyen amb força concentrada. Trenquen l’escorça, furguen, atretes pel plaer de provocar dolor.

De les ferides, brolla sàvia fosca i densa, formant bombolles de pus malsana. Insectes de totes mides i colors, estàtics, fossilitzats en aquest ambre sanguinolent. Ocells, i petits rosegadors lluiten amb moviments lents i desesperats, per fugir-ne, la majoria, però, només són pell seca i ossos blancs.

Hi Camino tot un dia, complagut, meravellat, envoltat pel silenci, fins que deixo enrera aquesta baralla sorda.


dijous, 8 d’octubre del 2009

> Històries del meu bosc. (1). (Octubre 2009)


Històries del meu bosc. (1), és una mena de cançó de bressol tèrbola, ara els boscos són més foscos i els monstres són de veritat.


******************


Històries del meu bosc. (1).


Altre cop, una casa, un bosc,
una fera encantada,
em va robar el cor.

En un cau amagat,
vaig trobar,
antigues joguines,
i em vaig tallar,
amb fulles d’acer,
roent, roent.

Aquest dolor em fa transparent,
poso fil a l’agulla,
sento les ungles,
sota la pell.

Cucs per les cames,
pugen, ballen,
que faig dins la caixa?
foscor, angoixa, dolor.

I no entenc el perquè d’aquest horror,
de tot el que vaig fer,
i, si hi ha temps,
de trobar,
quelcom,
diferent.


> El Fibló de Déu. (Setembre 2009)


Narració curta, descobriment d’un asteroide i el seu contingut que arrasarà la Terra.
Inspirat en “The Colour of Out Space” de H. P. Lovecraft.


******************


El 26 de Setembre de 2009, va aparèixer una petita noticia als diaris, a la secció de ciència, que va passar desapercebuda (menys en cercles astronòmics), i oblidada immediatament com una curiositat més, pel gran públic. El dia anterior la gran notícia va ser que una sonda índia va localitzar molècules formades per hidrogen i oxigen a la lluna, o sigui aigua, i l’impacte de la primera notícia va arraconar la segona.

El fet es que la segona notícia, la que aparentment era més insignificant, va acabar per convertir-se en la causa de la nostra desaparició com espècie, la que va aturar el temps donat sobre aquest tros de roca i aigua que anomenen Terra, i la que va suposar el final d’una petita i arrogant civilització maleïda. Potser a l’espera d’un nou començament, lluny de tants errors i atrocitats comesos.

En Joan M.C., astrònom aficionat, col·laborador de la NASA en el seu petit observatori de l’Alt Empordà, equipat amb un telescopi de 31 centímetres, va descobrir per primer cop l’asteroide catalogat com CT69 2009, més tard batejat popularment “El Fibló de Déu”. Aquest cos rocallós d’una mida aproximada d’un quilòmetre, en una òrbita paral·lela a la Terra, a una distància doble de la que separa la lluna de nosaltres, era l’asteroide de mida més perillosa que passava més a prop de la Terra des de l’any 1937.

Segons el mateix article, després d’uns quants dies en què les òrbites de la terra i el CT69 2009 encara serien convergents, aquest s’allunyaria fins l’any 2013, en què tornarien a encreuar-se. Els càlculs asseguraven que per qüestió de decimals els dos cossos no entrarien en trajectòria de col·lisió.

Estava previst que la Terra podia xocar amb un cos d’aquestes característiques cada 37.000 anys i se descartava la col·lisió. El que no estava previst es que el CT69 2009, xoques amb un asteroide més petit que el desvies cap a la terra.

Als voltants de l’Agost de 2011, es va fer públic a nivell mundial el destí que ens esperava. Un cos rocallós de la mida d’un quilòmetre impactant contra la Terra, equivaldria a l’explosió conjunta de dos cops l’arsenal nuclear del planeta. Les conseqüències desprès de l’impacte comportarien l’extinció de tota condició de vida a la superfície. No seria tan forta per descompondre en fragments la Terra i reduir-la a polsim de l’espai, però si per provocar la mort de totes les especies. Globalment els Tsunamis, moviments sísmics, la radiació, i per fi una segona era glacial, un hivern nuclear que duraria centenars de segles, canviarien el cel i la fisonomia de tot el que coneixem, també es veritat, que en aquesta fase ja faria temps que això no importaria el mínim.

El caos que va seguir, va ser l’esperat. Els líders religiosos van aprofitar per portar fidels desesperats per la salvació als seus ramats, les sectes para científiques i il·luminades van encoratjar als seus seguidors a immolar-se per fugir a planetes i galàxies llunyanes, els governs, van emplenar amagatalls subterranis amb armes, or i els elegits per repoblar la Terra en un futur. La violència es va escampar, la por, la desesperació i l’odi van fer una gran feina. Altres per contra es van reconciliar amb la seva consciència i amb l’univers i es van prepara per l’inevitable.

Encara, però en un últim esforç, la humanitat va sumar forces per aconseguir enviar coets de gran abast amb càrregues nuclears que desfessin el mal que s’apropava. Diverses tandes de míssils van aconseguir anar desgastant el cos imponent de l’asteroide CT69 2009 a mida que s’apropava a la Terra. L’asteroide es va anar desmembrant en trossos que van produir enormes Tsunamis, és cert, i grans terratrèmols que van destrossar i cobrir grans extensions del planeta amb la consegüent mortaldat, però finalment la massa rocallosa més gran que va arribar a impactar, va quedar reduïda a una extensió de 15 metres quadrats. L’impacte es va produir en una zona desèrtica d’Europa, a Espanya coneguda com Los Monegros. L’impacte, calculat com l’explosió de dotze milions de tones de dinamita, va arrasar tot el desert i amb ell va desaparèixer l’enorme complex hoteler i d’oci destinat a emular Las Vegas. Bé, també va desaparèixer gran part del territori aragonès i català.

El món, exhaust per l’esforç dut a terme, devastat per la mort i la malaltia, però perplex encara per la seva sort, volia pensar que podria curar les seves ferides i tirar endavant.

De les cendres de la devastació provocada per l’últim tros de l’esteroide CT69 2009, el tros caigut al desert de Saragossa, en va sortir una figura esgarrifosa, aberrant, un tità de més de 6 metres d’alçada, dins una esfera de llum negre que xuclava tota l’energia que l’envoltava.

El tità simplement es va aixecar i va començar a caminar, el seu contorn i mesures inhumanes visibles dintre la llum fosca que l’envoltava. I cada passa que feia era una ferida en la terra, i s’estenia quilòmetres i tot cremava i a l’instant quedava reduït a cendra. Cap formació natural o construïda per l’home, muntanyes, edificis, llacs o rius per on passava el tità quedaven indemnes, tot el que el seu pas tocava es convertia en un erm de cendres, l’oxigen desapareixia, el buit ocupava l’espai que hi havia abans, una gran taca de llum negra s’estenia per la faç del planeta.

Inútil, va ser l’intent de qualsevol tipus de comunicació, inútil qualsevol mitjà per intentar aturar-lo o destruir-lo i res va frenar el seu pas destructor, com si es tractés del mític àngel de la venjança. No sé quan va durar tot el procés de reduir un planeta viu a una bola de foscor negra, però així va ser, i en això s’ha convertit el que abans anomenàvem Terra. Així ho vaig viure jo, l’última dona de l’espècie dels homes, sola, dins l’estació espacial. Ara tot és silenci, no hi ha llums, ni postes de sol, ni colors, ni sé, si el tità descansa acabada la seva feina o si marxarà mai d’aquesta tomba negre que abans anomenàvem Terra. Només quedo jo, i aquesta joguina de l’espai, i més ferralla, apuntant amb les seves antenes a l’espai profund, restes i legat del nostre “gran” passat”.


> Catalunya Zombie (Setembre 2009)


“Catalunya Zombie”, es una fabulació futurista i apocalíptica sobre l’actualitat Catalana, aprofitant els darrers esdeveniments, també es una nova lectura dels films de Cèsar Romero i del subgènere dels zombies.


******************


Desprès de l’èxit de la consulta popular per la independència de Catalunya, el 13 de Setembre a la població d’Arenys, la il•lusió al territori es dispara, i d’altres poblacions preparen les seves consultes. La metxa s’escampa i aviat, tot el territori català viu amb alegria un sentiment de canvi. Es preparen manifestacions conjuntes i pacifiques a les principals ciutats de Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona, però la repressió policíaca acaba sent brutal i al Passeig de Gracia de Barcelona es produeix una gran matança de població civil i dues illes de l’Eixample acaben devastades pel foc. Les morts es conten per milers.

Al territori espanyol, comencen a produir-se desenes de morts a causa de la grip A, l’economia segueix enfonsant-se, tanquen fabriques, es produeixen vagues i revoltes per tot l’estat. El Rei com a cap de les forces armades i el govern central, aquarteren tropes militars a Aragó, València i dins el territori català, amb l’excusa de prevenir disturbis i protegir la població civil.

A l’Octubre en un partit de lliga de futbol a València, l’expedició blaugrana és pràcticament linxada, moren 6 membres de l’expedició.

Novembre, es produeixen les primeres detencions de membres del govern català, primer de ERC, i desprès de CIU. El president Montilla es destituït per les seves continuades queixes. Dos grups d’elit militars assalten la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, el President es traslladat a presó a Salamanca, l’alcalde es donat per desaparegut en l’enfonsament de l’edifici de l’Ajuntament.

Es nomena un governador militar per a Catalunya, que depèn del govern central, el castell de Montjuïc torna a apuntar amb les seves armes cap la ciutat de Barcelona.

Són generalitzades les privacions, el tancament d’escoles, radio i televisió, el fred s’instal•la, i la grip A, segueix produint centenars de morts.

França tanca les seves fronteres pel Pirineu, deixen d’arribar vols i vaixells als ports catalans, s’estén el bloqueig per tot el territori.

Degut a la pressió Internacional, les queixes de la ONU i la pressió interna per la fallida econòmica, el cap de l’estat, se suïcida disparant-se un tret al cap.

El partit Popular accedeix al poder, sense eleccions, instal•la la llei marcial i si fins ara es reconeixia a Catalunya sota tutela militar per raons de pandèmia sanitària, ara titlla oficialment Catalunya de territori hostil i rebel a la sobirania espanyola. De retruc s’envien tropes al País Basc.

Al Desembre es comencen a sentir els primers rumors de camps d’internament a Catalunya i Illes Balears. Escriptors, músics, intel•lectuals i polítics, continuen desapareixent.

La ONU, la Unió Europea, i EE.UU, emeten queixes continues per aclarir que passa a Catalunya, però no hi fan res.

A Espanya la població es divideix entre la que gira els ulls i calla, i la que participa activament i amb alegria en la repressió o que simplement l’aprova amb entusiasme, les lleves de voluntaris, són continues.

Els ciutadans catalans tenen prohibides les connexions per Internet i radio. Petits partits polítics passen a la clandestinitat, i a les muntanyes s’organitzen grups de resistència, mal equipats i dispersos.

Gener, els camps d’empresonament son una realitat, milers de persones s’amunteguen en condicions inhumanes. La grip A, i la fam provoquen grans quantitats de morts. Comencen a brotar altres malalties que estaven sota control. A dins dels camps, però també a les ciutats i pobles, s’obliga a portar cosida a la roba una insígnia als que són considerats independentistes. El català es prohibeix en la vida pública i en les institucions que encara funcionen.

Personal mèdic de l’exercit experimenta vacunes amb malats de grip A, internats als camps. Aquestes proves, comencen a crear mutacions del cep de la grip. Diversos malalts experimenten atacs de ràbia, violència extrema i degeneració dels teixits musculars i cerebrals, abans de morir.

Febrer, diversos malats infecten personal sanitari per causa de mossegades. Una segona generació d’infectats pel cep mutant de la grip A, tornen de la mort, amb ànsia caníbal i amb hipersensibilitat a la llum diürna. Els infectats fugen dels camps d’internament propagant la plaga, primer per pobles, i arribant ràpidament a les ciutats.

Febrer, finals de mes, els satèl·lits espia francesos, posen en alerta els sistemes defensius del país, els caps nuclears apunten directament cap a Catalunya. S’aprova l’atac nuclear.

Pirineu català, un ós solitari, infectat pel nou cep es dirigeix creuant les muntanyes cap els territoris de la Catalunya Nord.


> Rutines (Octubre 2009)


Aixecar-se de taula. Anar amb pas cansat al bany. Raspallar-se les dents ràpidament, amb força, mentre vigilo la cara cansada que em mira pel mirall, els ulls amagats rere els cabells blancs i despentinats, la samarreta bruta, plena de llànties.

Sortir al balcó, seure en la foscor, encendre una cigarreta mentre miro els balcons dels veïns. Miren la televisió encantats.

Tornar al sofà, seure al costat del gat, que fet una bola de pèl, somia tranquil. Els bigotis i les potes es mouen, somia que caça lliure.

Agafar el comandament i canviar d’un canal a un altre, sense esperar trobar res concret, sense entendre que diuen o fan.

Esperar que l’esgotament m’empenyi a aixecar-me, canviar l’aigua de l’abeurador del gat i ficar-me al llit, resant que arribi la son.

Apagar el llum de la tauleta coberta de mocadors bruts, xavalla i llibres.

Donar voltes dins del llit, inquiet, despert, esperant.


> Ràbia (Octubre 2009)


Esbufego, em costa respirar. La mà sagna abundantment, l’últim tall m’ha obert el palmell i s’enfonsa fins el polze. Cegat per la sang, palpo el terra, trobo la falç, tremolós la brando, traço arcs a l’atzar, amb l’esperança de donar al blanc. Necessito uns instants per aixecar-me. Sento la fulla del ganivet trencant l’aire i clavant-se a la meva espatlla.

Esclat de dolor immens, crido amb angoixa, trontollo, a punt de caure. No puc perdre el coneixement. Milers d’agulles em punxen el braç, regust amarg a la gola, escupo un gargall fosc i dens.

Aixeco de nou la falç, trobo carn tova, empenyo amb força. No deixa anar cap soroll. Desencaixa el ganivet del meu cos i noto una rierada humida que baixa pel pit, segueixo tallant, un cop, un altre, cau a terra, m’hi llenço amb felicitat salvatge, trinxant, furgant en la massa amorfa, fins que perdo la consciencia.