dissabte, 19 de desembre del 2009

> Un Conte de Nadal.


Sergei Osevich, vagava tristament perdut pels boscos nevats de la taigà, intentant aïllar-se del gèlid fred, protegit només amb uns parracs d’abric militar. Penjat a l’esquena, duia un banjo al que li faltaven dues cordes i una bossa on encara quedaven uns rosegons de pa dur, unes llaunes de carn de cavall, i mitja ampolla de vodka.

Fugia de les patrulles de l’exercit, i dels udols afamats dels llops. Si el trobaven uns o els altres, era home mort.
Amb les extremitats insensibles, feia un pas rere l’altre, cada cop més mancat de forces, lluitant contra el vent i els flocs de neus que li cremaven la cara. Un baf blanc, sortia a través de la bufanda que li cobria nas i boca. Feia tres dies que havia perdut la brúixola, i sabia que aquell fet suposava la seva mort.

Va tornar a sentir els udols, altre cop al seu voltant, molt a prop. Fent un últim esforç va mirar d’accelerar el pas, però la neu i les branques li dificultaven la marxa. Mirant enrere va poder distingir el primer llop, un exemplar escarransit de pelatge gris, la fam reflectida als ulls. Començà a córrer, mentre treia de la butxaca, amb mà tremolosa, un petit ganivet de fulla escantellada.

Unes branques el van fer caure a terra, va notar l’impacte del pòmul amb la pedra i va lluitar per no perdre la consciencia. Amb el cop, havia perdut el ganivet, i amb llàgrimes als ulls, temptejava la neu sense resultats. En el moment que s’obligava a aixecar-se de nou, uns ullals es van clavar al seu braç, perforant roba i carn, fins arribar a l’os. Va sentir un dolor més gran que en la caiguda, i un soroll séc. Cridava a l’animal intentant deslliurar-se. Un parell de puntades van impactar al ventre i va aconseguir uns segons en què la bestia va afluixar la seva pressa. Se sentien més udols al seu voltant. Va arrencar a correr. Sense saber com, es va trobar rodant per una forta pendent, el seu cos rebotant entre matolls, pedres i neu.


**************


Sergei es despertà, desorientat i tremolós en mig de la nit, il•luminada per una melangiosa lluna. Va intentar recordar que li havia passat. El cap li bullia, devia haver picat, amb algun objecte en la seva caiguda. El pòmul dret estava cobert per una crosta de sang seca, i el braç li penjava mort, ni gosava tocar-lo, per por de saber com el tenia. En la caiguda devia haver perdut la bossa i el banjo, que no estaven. Va mirar on es trobava. Un petit sortint en la falda de la muntanya, a mig camí d’una caiguda que l’obscuritat no li permetia abastar. Unes branques aquest cop, havien evitat que rodès fins estimbar-se al fons del barranc.

Va adonar-se que a la paret de la muntanya hi havia una obertura estreta, per on podia encabir-se, i va pensar que al menys quedaria resguardat dels elements. Amb tot, no es feia il•lusions de poder sortir d’allí amb un sol braç, però això ja ho solucionaria quan arribés la claror, si aconseguia sobreviure a la nit.
Un cop a dintre, va comprovar que l’escletxa aviat s’eixamplava, endinsant-se en la muntanya. El camí ara ample i la temperatura més temperada, havia una llum verda, que provenia dels minerals de les parets, i que el permetien avançar. No sabria dir, si havia caminat una hora o dues, però per fi, el camí va desembocar de nou a l’exterior.

A fora era de dia, i davant seu s’estenia una gran vall rodejada de pics punxeguts, sembrada d’un bosc de pins gegantins. Al centre d’aquell bosc cobert per la neu, s’alçava un gran castell de vidre i glaç, els minarets de les llargues torres reflectien la llum d’un sol llunyà. Era impossible que fos dia obert. Tot seguia nevat, i la temperatura tornava a ser molt baixa.

Sergei, decidí arribar-se fins el castell. Estava convençut que només podia ser un miratge. Que si no?. Però ja dubtava de si seguia viu, o si havia embogit.
Després d’una llarga estona, va arribar davant les grans portes gelades del castell que va trobar entre obertes. Es va esmunyir entre les fulles, arribant al patí del castell. Enfront tenia una petita figura, una dama de llargs cabells rossos, i riallers ulls verds, enfundada en un vestit de sedes i brodats de perles.
Sergei, amb un últim esforç, es va dirigir a ella, fascinat per la seva bellesa etèria.

- Sou la Reina de les Neus -, va dir, fent una reverencia. No n’era una pregunta, era una certesa.
- No pas, amic meu -, i la seva veu era cantarella, com l’aigua fresca d’un rierol.
- El meu nom es Nuriskaya Claverovich Catalanov, i només soc la mestressa d’aquesta casa - . I el va mirar en silenci, amb un somriure.
- Doncs on soc?, que em pareix un bosc màgic, i vós la Reina de les Fades? -.
- Només et cal saber, que ets a casa meva, i que aquí cap mal et pot arribar. La providència t’ha portat fins aquestes portes on soc presonera, però tu ets lliure de romandre o marxar-.
- No deixo res de valor enrere, ni éssers estimats, i els meus sentits han sofert per l’horror i les desgràcies que l’home pot provocar. Només busco repòs per l’ànima, fins el dia que ja no em toqui despertar -.
- Doncs, benvingut sies, amic. Entra ara i deixa fora tots els teus pesars -.

Sergei va tenir una vida llarga i plena de meravelles, en companyia de la Nuriskaya Claverovich. El seu cos es va refer, com ho va fer la seva maltreta anima, les ferides es van tancar, i el temps que tot ho cura i ho fa oblidar, li va tornar l’esperança i en va fer marxar la rancúnia i el dolor. Fins l’últim sospir, Sergei, sempre va sentir en el seu cor, que la Nuriskaya Claverovich, n’era la veritable Reina de les Neus, la Reina de les Fades, però va respectar aquell primer moment en què es van conèixer, i mai va tornar a parlar-ne. Van viure moltes aventures junts i per separat, fins que un dia Sergei ja no va voler despertar, però això forma part d’un altre conte, d’un altre Nadal.


Per la Núria, Reina de les Neus.




divendres, 18 de desembre del 2009

> Presentació del llibre "Versos de Tardor".




El proper dimecres 23 de Desembre, a la web de l’editorial Petropolis, a les 20:00h, farem la presentació del llibre de poemes “Versos de Tardor”. Llibre de poemes, de diversos autors, on podeu trobar una composició meva, :D. Us podreu descarregar el llibre en pdf, llegir-lo en línia o reservar una còpia en format llibre. Esteu tots convidats!
www.petropolis.cat




diumenge, 13 de desembre del 2009

> Trobada la tomba de l'elefant de Phileas Fogg. 138è Joc Literari - Bloc de Jesús M. Tibau




TROBADA LA TOMBA DE L’ELEFANT DE PHILEAS FOGG

L’eminent arqueòleg, Sir Basil Fawlty (a dalt a la foto), que ha dedicat la seva vida i salut, a realitzar descobriments importants, fins ara, sense gaires resultats, a sorprès els cercles científics i literaris amb la troballa de la tomba de Kiouni, l’elefant que va ajudar a Phileas Fogg a creuar la selva, per arribar a la ciutat de Allahabad, desprès d’alliberar la jove vídua del rajà, dels seguidors de la deessa Kalí, segons el famós relat de Jules Verne.

El cos fossilitzat, va ser trobat en perfecte estat de conservació, a les rodalies d’un santuari, excavat a la roca, a les muntanyes dels Ghats, al sud de l’Índia, a una alçada de 1.200 metres sobre el nivell del mar. El descobriment es va dur a terme, desprès de desxifrar uns antics textos sànscrits, que explicaven l’aventura, tal com la va descriure Verne.

Arran de la notícia, diversos nobles anglesos ja han reclamat les restes, adduint ser descendents directes del Sr. Foog, fins ara, només personatge novel•lesc.

El govern indi, ja ha declarat que, l’elefant no es mourà de la seva terra, i que no permetran cap ingerència amb reminiscències colonialistes.




======================




Aquest és el relat amb que participo en el 138è Joc Literari d’en Jesús M. Tibau. El relat no tenia que superar les 200 paraules i el tema, era la foto proposada. Us deixo l’enllaç: JOC

I aquí, l’enllaç amb els relats dels participants: RELATS




dissabte, 12 de desembre del 2009

>> CICLOP I (publicat al bloc 365 contes)


Els amics del bloc “365 contes”, publiquen un relat meu, “CICLOP I”, escrit amb ràbia i ganes de repartir llenya, amb connotacions de Kubrick, i “El Planeta dels Simis”, (com marca la infantesa). El relat va acompanyat per una fantàstica il•lustració original d’en Jaume Vilalta Casas, al qual dono el meu agraïment sincer, pel seu magnífic treball. Us deixo l’enllaç, per si voleu fer un cop d’ull.


anar a => 365 contes (CICLOP I)


Gràcies de nou als companys de“365 contes”, que fan possibles iniciatives com aquesta.





dimarts, 8 de desembre del 2009

> Bruna.


(Reflexió sobre el destí de molts animals de companyia, recordant el trist cas del “gos-lleona”).


BRUNA

Quan la Bruna va comprendre que el seu amo no superaria mai la mort de la Laia, va adonar-se que el tenia que abandonar.

Feia molts mesos que el Gerard no parava de beure, potser ni tan sols recordava perquè ho feia. Pel matí, no s’aixecava del sofà fins haver buidat la primera ampolla, desprès sortien a fer un trist passeig pel barri, tornaven a pujar al pis brut i desendreçat, on el Gerard es deixava caure en una cadira i seguia bevent de les ampolles que havia comprat, fins que es feia fosc. La gosa, un gran exemplar de Mastí dels Pirineus encreuat, se’l mirava amb ulls trists, des de la seva manta. Sabia que per més que ho intentés, no el trauria del seu estat letàrgic.

Així, que el següent matí quan van baixar al parc, se’n va anar, va marxar per sempre. Havia passat tota la seva vida amb la Laia i el Gerard, però no podia seguir veient com l’únic company que tenia, moria una mica cada dia.
Va caminar sense rumb, fins arribar als límits de la gran ciutat, va malviure per barris pobres on sovint, va barallar-se per tal d’aconseguir les deixalles dels contenidors. Va passar set i va perdre pes. El seu aspecte es va tornar més ferotge per la necessitat.

Sense por, va vagabundejar per voreres de carreteres, que van esdevenir autopistes, molts cops va estar a prop de la mort, a punt de ser envestida per fars i rodes que no frenaven. Més endavant, els carrils amples van tornar a donar pas a carreteres secundaries, i a estrets vials. La Bruna fugia dels pobles i de la gent i buscava aixopluc als boscos verds i frescos. Després de molt de temps, tornava a ser feliç. Caçava conills quan podia, bevia dels rierols i buscava els bolets que li havia ensenyat la Laia que eren comestibles. De tant en tant s’apropava de nit a una granja, on podia endur-se amb sort, algun pollastre mort dels contenidors.

Aquesta va ser la seva perdició. Assetjada durant tres dies, defugint paranys emmetzinats, perseguida com un assassina, rodejada per guardes rurals, policia local, fins i tot un helicòpter, al final va ser abatuda pels objectius infrarojos dels rifles, una fosca nit sense lluna.

Els dies següents els mitjans de comunicació s’en van fer ressò del cas del perillós gos salvatge que tant havia atemorit la comarca amb la seva presencia. I els canals més prosaics van emetre per televisió, debats aferrissats on es comparava les semblances del cas, amb el famós relat de Sir Arthur Conan Doyle.

dissabte, 14 de novembre del 2009

> Una trucada.


Oh, marginat,
el més abandonat
dels marginats!
POE, William Wilson.



UNA TRUCADA

Fixo la vista damunt la barra, en el got que tinc davant. El whisky i la cola, juguen a engolir-se mútuament. Tremolosa, encenc un Chester. Faig una calada, la tremolor sembla que encara no marxa. És massa d’hora per prendre un cubata a mig matí? Suposo que si, en tot cas el necessito. De fet, quants anys fa que no entro a beure a un bar sense ell?. Més dels que puc recordar. Faig una llarga glopada que em costa d’empassar, com la vergonya per l’última trucada.

Darrera meu, sento incessant com el xinès enganxat a l’escurabutxaques, introdueix una moneda rere l’altre per la ranura i pitja el botó quasi sense donar temps a la màquina de cantar la jugada. – Avanci – i torna a rodar el tambor, -avanci, avanci -, exigeix la màquina al seu lacai.

Tenia que fer-ho, tenia que trucar-la, bé aquest ha estat el tercer cop, que l’ha e trucat aquesta setmana, però les dues anteriors no em vaig veure amb cor i vaig penjar desprès de sentir la seva veu a l’altre costat de la línia. Si, feia veu de rosa imponent, com l’ha havien descrit, asseguda al seu costat, conduint l’esportiu pels carrers de Calafell. Tant despreocupats, tan segurs i feliços.

- Porc cabró! - Tens dos anys més que jo i ella podria ser la teva filla.
-Avanci -, i altre cop la roda. A les dos taules petites, un típic comercial de Don Piso amb vestit fosc i corbata verda es dedica a enviar missatges pel mòbil, a l’altre, un avi veu un programa de cuina, mentre l’espera el seu petit got de vi negre. Avui ensenyen a cuinar cargols amb botifarra.

He trucat. Lídia, posava a la Blackberry del meu marit, perdó, ex, a partir d’ara sempre serà l’ex. Ex, ex, ex, sona a arcades. Si, és en el que penso mentalment quan l’imagino amb l’altre. La Lídia, un munt de trucades enregistrades cada dia, amb el seu número. Tenia que trucar-la, per dir-li, no, per cridar-li, fer-li saber la meva ràbia, dir-li que - qui t’has cregut que ets? -, que - no te’l creguis -. Jo sabia que n’havia tingut d’altres, juguesques, relliscades. Ell sempre havia tornat, jo sempre l’havia perdonat.

Però aquest cop a ell no li importava el més mínim que n’estigués al corrent. S’en ventava del seu idil•li. Hipòcrita. I tornava a casa com si res.
Des de quan ja no estava amb mi? Quan s’havia distanciat?. Des de l’operació al pit, dos anys enrere?. No ho sabria dir.

- Avanci -, altre cop la màquina, -avanci -, - premi -, comença a sonar un “dring-dring” metàl•lic quan cauen les monedes a la safata. - Premi - , - premi -, - premi -, segueix la màquina, en una cantarella inacabable. – I ara què? -, - amuntegarà les monedes en fileres interminables i marxarà a buscar un altre bar –, suposo.
El cubata està pràcticament acabat, és de mala educació beure per sota del nivell del glaç. Intento captar l’atenció del cambrer assegut a l’altre extrem de la barra. Ell, parapetat rere el diari esportiu, va controlant al paio de la màquina.
Aixeco el braç i sacsejo el got buit, indicant amb l’altre dit, al temps que els meus llavis dibuixen un mut “un altre”. Espero pacientment que acabi de servir la beguda i amb el meu millor somriure li demano – tens foc? - . Ho fa mecànicament, sense mirar-me, i es gira per tornar a llegir el diari. - Com va la lliga? -, o la puta competició que toqui. Que faig? Que intentava?. Als meus quaranta-cinc, desprès de lo del pit, la menopausa entrant a la càrrega.

I ell, amb la seva melena, els purets aquells fastigosos penjant de la boca, l’esportiu i la motora al port, - maleït cabró! - , - qui et cuidava desprès d’operar-te l’hèrnia discal? -, - llavors no semblaves tan jove, estúpid! -.

I la Sara!. - La meva nena! -. També l’he perduda. Si cal, el papa li paga un nas nou, el papa li deixa l’apartament de la platja el cap de setmana perquè hi porti els companys de la “Uni”. Tant es que no faci ni brot, que ho suspengui tot, el papa és comprensiu. I ella, ella només és la mare depressiva i maniàtica, la que li està a sobre i la controla. - Ai, mama! Deixa’m tranquil•la! -.
El xinès recull els cent euros i els guarda a la butxaca, sense somriure ni dir res, s’acaba el tallat d’un cop i marxa amb presa.

La Lídia. No li ha deixat dir res a ella, fins que ho ha buidat tot, i després ha tingut que aguantar com la veu li responia amb veu trencada, fins i tot amb to de pena i vergonya aliena, que - s’equivoca de persona -, que ella - només és la secretaria de direcció del contractista pel que treballa el seu home -. Que - l’ha de trucar diversos cops al dia -, i – que no senyora, que sóc dona casada, jo -, que - no en sé res de les aventures del seu marit-.

No, ara ja no n’és el meu marit, o, deixarà de ser-ho aviat. L’ex, ex, ex. Ja no n’és el meu home. Quina vergonya, he penjat atabalada, insegura encara de si aquella dona deia la veritat. Apuro un altre glop. El cendrer es ple de Chesters, amb restes de pinta llavis rosat. Ara que ho penso, desprès, m’he sentit bé, tremolosa, però buida per dins, com si la bilis de l’estòmac hagués marxat amb els crits.
Li prendré tot, no li quedarà rés, el BMW, la motora, l’apartament, la casa de Barcelona, el taller, tot. Llavors que vagi a viure amb la seva amigueta si l’aguanta. A veure quan temps estan junts, - cabró! -. Tant que vam treballar junts per obrir-nos camí. - Malparit! -.

Sento les mirades clavades d’amunt meu, l’avi, el cambrer, el comercial. Comprenc que parlo en veu alta. Bé, és moment de demanar el compte.
-Cobra’m, si us plau –, trec uns bitllets, no espero el canvi, marxo murmurant un – bon dia -.

El sol m’enlluerna els ulls, un lleuger mareig, - bufa els cubates! -, ric en veu alta. Començo a plorar, la gent es gira i em mira. Regiro la bossa buscant les ulleres fosques, ara, ja està. Camino amb pas ràpid, decidit, necessito trobar un lloc tranquil, encara queden molts números a la Blackberry. Tinc que fer una trucada.


> De súper herois i súper vilans.


Si tingués que escollir un abanderat pel meu país, un home que representés el bo i millor dels ideals de dedicació, treball i pietat, no podria escollir un de millor que en Vicenç Ferrer. Un súper heroi encara que ell no aspirés a quest paper. El nostre Batman particular. Però tot gran heroi te la seva nèmesi, l’altra cara de la moneda, el cantó fosc, lleig i depravat. I si a aparegut una persona de la talla de Vicenç Ferrer, el seu revers al mirall, devia ser la persona amb menys moral, més falsa i sense sentit de l’honradesa que es pogués esperar.

No l’últim, però si el més gran, pirata català, Fèlix Millet. Un home que en el seu afany de malversar diners, en pot treure fins i tot del casori de la filla. No ens enganyem, Millet, àlias el Joker, un mestre de l’engany i les dobles comptabilitats, no es un llop amb pell d’ovella. Sense l’estreta col•laboració de lacais i el consentiment i la permissivitat de polítics, gentilhomes i la societat benestant, no hauria prosperat tant de temps com o ha fet. El seu somriure inquietant ens ho recorda en cada imatge televisiva. Vivim a Gotham, i les gàrgoles s’han substituït per les nimfes del Palau de la Musica, i als voltants de Gotham (Santa Coloma), es descobreix que l’alcalde Bartomeu Muñoz (Dues Cares) comanda una camarilla d’assaltadors municipals. A la vegada, la policia és notícia, per clavar cops de porra a estudiants, pagesos i aturats. Vivim en ciutats fosques, on regna la corrupció, societat cobdiciosa i malalta.

Necessito pensar que som un poble que aspira a produir més homes com Vicenç Ferrer i menys corsaris com Millet, Muñoz, Penafreta o Alavedra.
Però qui pesarà més a la balança, els herois o els vilans?


dimecres, 4 de novembre del 2009

> Càntic d'invocació a la Tardor. 133è Joc Literari - Bloc Jesús M. Tibau


Benvinguda sia la tempesta,
i els seus aliats,
el llamp i el vent feréstec.

Que la pluja reparadora,
desterri la humitat embafadora.
I faci recular a l’ombra,
els raigs despietats,
que em torben.


133è joc literari

> Gran Notícia. Concurs Jocs de LLetres.


El bloc TUMATEIX LLIBRES, propossa un concurs de Nadal, en aquesta adreça teniu les condicions:
http://tumateix-llibres.blogspot.com/2009/10/joc-de-nadal.html

Podeu veure els relats a concurs en l'adreça:
http://tumateix-jocs.blogspot.com/

A continuació, el relat amb que participo:



Gran Notícia

La notícia, primera plana en tots els diaris, va causar un terratrèmol més gran que la final de la Champions.
La desclassificació dels arxius secrets de la NASA, ho deixava ben clar.
Els objectes de fang, recollits a la Lluna per la tripulació de l’Apol•lo XI, només podien ser Cossetans.

Joc de LLetres

diumenge, 1 de novembre del 2009

> Recepta per Sortilegi.


Deixa espai per les paraules,
i silencis entre les paraules.

Que les paraules caiguin,
pel pes que suporten.
Encaixant amb el seu just significat.

Sense dobles sentits.
Desvetllant el seu poder.

Obrint-se pas per la consciencia,
Reptant pel corrent sanguini.
Transgredint els tòpics i la banalitat.

Acaronant la dicció,
Degustant el trànsit.

Fluint per la gola,
surant en l’aire,
Fins alliberar-la de la seva garjola,

Captivant els seus ulls,
Reclamant tota la seva atenció.


> Tatuatges. (2)


Estirat a la llitera, sento les primeres batzegades de la màquina elèctrica.
El “zum-zum”, aquest brunzit familiar, m’acompanyarà les properes hores.

Puc omplir la ment amb moltes coses, però em centro en una, a l’atzar. El dolor continua, paral•lel als pensaments. Tancant els ulls, em puc concentrar.
Puc entendre la música que sona de fons, els sentits son més receptius.

Per sort, el rellotge de la paret, a desaparegut. Era impossible no seguir el pas lent de les agulles, relacionant cada punxada amb un segon menys.

Em submergeixo en el pòster del sostre, que dibuixa escales i graons sense ordre ni sentit. Descobreixo detalls que m’havien passat per alt.

L’obligat descans a mitja sessió, permet refrescar i netejar la zona treballada, estirar els membres adormits, i gaudir del fum d’una bona cigarreta.

Desprès, torno a l’estat de relaxació necessària, jo i el dolor anem en la mateixa direcció. Sense resistència.


dilluns, 19 d’octubre del 2009

> Tatuatges (Octubre 2009)


En les primeres 24 hores, es d’obligació, experimentar la cremor i el tacte de la pell inflamada. Palpita amb vida pròpia, i em recorda el zum-zum constant de l’agulla esperonada per l’impuls elèctric, buscant descarregar la tinta. Carn, acer, sang i pigments, treballant en harmonia. El dolor, (necessari), és l’element aglutinant.

En els següents dies, amb les successives cures, espero el moment que l’aigua freda, benefactora, llisqui lentament sobre línies i contorns, fins que poc a poc la inflamació va baixant, i el nou disseny s’introdueix definitivament sota l’epidermis, amb la conseqüent caiguda de pell morta, com si es tractés d’una serp en muda. És més real el sentit del tacte, que el visual.

Quan deixo de prestar especial atenció, com no em miro constantment el nas o el peu, és quan el tatuatge traspassa la superfície per arrelar dins meu, com una peça més, de tots els meus engranatges.


dissabte, 17 d’octubre del 2009

> El pare


Quan visitem els pares, ell sempre ens mostra l’habitació habilitada com a taller. Ens enumera les noves peces adquirides als Encants Vells, o les ja restaurades. Rellotges desballestats, monedes antigues, plomes d’escriptori abonyegades, o encenedors espatllats.

En dies posteriors, sovint l’imagino, assegut en aquella cadira antiga, practicant l’escriptura amb una de les seves Parker, com feia de petit, abans de deixar l’escola per treballar al camp, o arreglant amb cura un mecanisme de rellotgeria. Amb aquelles mans grans, inflades pel treball de tota una vida, però delicades per realitzar qualsevol tasca que necessiti precisió i paciència.

A la boca una cigarreta, mentre al cendrer, ple de burilles, encara crema l’última a mig apagar.

La mare passarà per tercer cop per davant de la porta entreoberta, per demanar-li que l’ajudi amb alguna tasca.

Només quan acabi, secretament satisfet, s’aixecarà, no sense problemes, per treure a passejar el gos per enèsima vegada.


dimecres, 14 d’octubre del 2009

> Zé Gatinho. 130è Joc Literari - Bloc Jesús M. Tibau






Zé Gatinho, un lloro de plomatge verd, vivia a la favela més pobre de Rio de Janeiro. Un mal dia, va defecar damunt d’un dels narcotraficants més sinistres del barri. Tenia les hores comptades. Va pujar al primer mercant que sortia pel port i es va amagar. Després, afamat, va sortir del seu cau i l’últim que va veure va ser la foscor d’un sac llardós.

A l’arribada a Barcelona, un mariner el va vendre a les Rambles. Després d’uns dies el va comprar el Marc, que el va dur a casa de l’Alícia, a Figueres.

Zé Gatinho vivia en una gàbia, no més gran que ell, i es passava el dia veient com l’Alícia i el Marc, fumaven herba, renyien, feien l’amor i jugaven a la Play. En aquell ambient viciat, va perdre el cap, i constantment s’arrancava les plomes.

El dia de la baralla, el Marc va marxar amb un cop de porta. L’Alícia plorava i en un atac de ràbia va obrir la finestra i la gàbia. Zé Gatinho, va sortir volant.

Malauradament la reclusió i la falta de plomes, no el van deixar anar gaire lluny, i va caure dins un pou, on es va ofegar.


dilluns, 12 d’octubre del 2009

> Històries del meu bosc. (4) (Octubre 2009)



Crits de mort, explosions i fregadissa d’armes recorren el bosc. La batalla, aviat esdevingué carnisseria sense sentit. Entre els garrofers i els matolls, cossos esquarterats es podreixen al sol, en bassals de líquid fosc. En fogueres disseminades, cremen els cadàvers dels vençuts. La fortor de la mort es fon amb les cendres.

L’odi entre famílies es remunta en el temps, una espurna va atiar les antigues venjances. Els vencedors segueixen la seva cacera, perseguint els fugitius que corren aterrits. No hi ha perdó, ni s’accepta la rendició, per tot arreu, assassinat i mutilació.

Fa tres dies, Rovellons i Xampinyons, més un centenar de Moixernons, desorganitzats i mal armats, intentaven plantar cara a la maquinaria de guerra de Mataparents i Fredolics. Res a fer.

Menys encara, quan els Pinetells que havien d’arribar com ajuda, canvien de bàndol amb traïdoria al camp de batalla. El riu d’aigües fosques baixa tenyit amb la sang dels derrotats.

Entre la batussa, em fixo en un grup de Mataparents que persegueixen uns Rovellons exhausts, van caient abatuts pel foc enemic, fins que només en queda un. Corre cap a mi, amb un Moixernó femella, mal ferida a coll. La deixa als meus peus, implorant que intercedeixi per ella.

Els Mataparents l’atrapen i se l’enduen entre crits, a rastres. M’ajupo i la giro amb un dit, pateix molt, però conserva un alè de vida.
L’aixafo mentre observo com els Mataparents desmembren el Rovelló. Mai m’han agradat els bolets ni les seves rancúnies.




> Històries del meu bosc. (3). (Octubre 2009)



M’obro pas entre eucaliptus cremats pel fred. Sento cridòria. Ajupit rere uns matolls, observo tres ovelles llanudes, en un cercle de pedres llimoses.

Remuguen amb forts renecs. Una clava un fort cop, enfonsant les peülles en un sac flàccid que hi ha a terra. Ressona una llarga ventositat. Riuen de forma cruel. Les esquelles que porten lligades grinyolen de mala manera. Una bafarada pudenta, m’envaeix les narius. Avanço uns metres.

Juguen a un violent joc d’atzar que no arribo a entendre. Per torns etziben guitzes al sac, se sent una nova ventositat i riuen i ballen.

El sac, en realitat, un gos o un llop, no es mort, tot i el ventre inflat i les llagues. No es mou, però obre els ulls, em mira fixament, rep una nova guitza, somriu i els tanca.

Passa una llarga estona fins que s’aturen. S’allunyen amb gran xivarri, abraçades.
El gos s’aixeca mirant-me com demanant disculpes, li penja un tros d’intestí. Semblen botifarres.

De lluny, encara veig les ovelles. En una corba del camí, dues claven una pallissa a la tercera, que roda pel terra. Quan en tenen prou, segueixen caminant, de nou abraçades. Observo com marxen, mentre la poca llum que queda, fuig per amagar-se.

divendres, 9 d’octubre del 2009

> Històries del meu bosc. (2). (Octubre 2009)


Topo amb una zona desconeguda, el terreny ondula, petits turons plens de pinassa molla, teranyines, olor a descomposició, a fluids fermentats.

Els pins, aquí, són encara més vells, d’un diàmetre considerable. Creixen en formes recargolades, les copes farcides de sacs de cuques cegues que no deixen filtrar un raig de sol. Les branques, estaques afilades, es claven amb violència als troncs, com besties cornudes en cel. Arbres atrapats per punxegudes plantes trepadores, que estrenyen amb força concentrada. Trenquen l’escorça, furguen, atretes pel plaer de provocar dolor.

De les ferides, brolla sàvia fosca i densa, formant bombolles de pus malsana. Insectes de totes mides i colors, estàtics, fossilitzats en aquest ambre sanguinolent. Ocells, i petits rosegadors lluiten amb moviments lents i desesperats, per fugir-ne, la majoria, però, només són pell seca i ossos blancs.

Hi Camino tot un dia, complagut, meravellat, envoltat pel silenci, fins que deixo enrera aquesta baralla sorda.


dijous, 8 d’octubre del 2009

> Històries del meu bosc. (1). (Octubre 2009)


Històries del meu bosc. (1), és una mena de cançó de bressol tèrbola, ara els boscos són més foscos i els monstres són de veritat.


******************


Històries del meu bosc. (1).


Altre cop, una casa, un bosc,
una fera encantada,
em va robar el cor.

En un cau amagat,
vaig trobar,
antigues joguines,
i em vaig tallar,
amb fulles d’acer,
roent, roent.

Aquest dolor em fa transparent,
poso fil a l’agulla,
sento les ungles,
sota la pell.

Cucs per les cames,
pugen, ballen,
que faig dins la caixa?
foscor, angoixa, dolor.

I no entenc el perquè d’aquest horror,
de tot el que vaig fer,
i, si hi ha temps,
de trobar,
quelcom,
diferent.


> El Fibló de Déu. (Setembre 2009)


Narració curta, descobriment d’un asteroide i el seu contingut que arrasarà la Terra.
Inspirat en “The Colour of Out Space” de H. P. Lovecraft.


******************


El 26 de Setembre de 2009, va aparèixer una petita noticia als diaris, a la secció de ciència, que va passar desapercebuda (menys en cercles astronòmics), i oblidada immediatament com una curiositat més, pel gran públic. El dia anterior la gran notícia va ser que una sonda índia va localitzar molècules formades per hidrogen i oxigen a la lluna, o sigui aigua, i l’impacte de la primera notícia va arraconar la segona.

El fet es que la segona notícia, la que aparentment era més insignificant, va acabar per convertir-se en la causa de la nostra desaparició com espècie, la que va aturar el temps donat sobre aquest tros de roca i aigua que anomenen Terra, i la que va suposar el final d’una petita i arrogant civilització maleïda. Potser a l’espera d’un nou començament, lluny de tants errors i atrocitats comesos.

En Joan M.C., astrònom aficionat, col·laborador de la NASA en el seu petit observatori de l’Alt Empordà, equipat amb un telescopi de 31 centímetres, va descobrir per primer cop l’asteroide catalogat com CT69 2009, més tard batejat popularment “El Fibló de Déu”. Aquest cos rocallós d’una mida aproximada d’un quilòmetre, en una òrbita paral·lela a la Terra, a una distància doble de la que separa la lluna de nosaltres, era l’asteroide de mida més perillosa que passava més a prop de la Terra des de l’any 1937.

Segons el mateix article, després d’uns quants dies en què les òrbites de la terra i el CT69 2009 encara serien convergents, aquest s’allunyaria fins l’any 2013, en què tornarien a encreuar-se. Els càlculs asseguraven que per qüestió de decimals els dos cossos no entrarien en trajectòria de col·lisió.

Estava previst que la Terra podia xocar amb un cos d’aquestes característiques cada 37.000 anys i se descartava la col·lisió. El que no estava previst es que el CT69 2009, xoques amb un asteroide més petit que el desvies cap a la terra.

Als voltants de l’Agost de 2011, es va fer públic a nivell mundial el destí que ens esperava. Un cos rocallós de la mida d’un quilòmetre impactant contra la Terra, equivaldria a l’explosió conjunta de dos cops l’arsenal nuclear del planeta. Les conseqüències desprès de l’impacte comportarien l’extinció de tota condició de vida a la superfície. No seria tan forta per descompondre en fragments la Terra i reduir-la a polsim de l’espai, però si per provocar la mort de totes les especies. Globalment els Tsunamis, moviments sísmics, la radiació, i per fi una segona era glacial, un hivern nuclear que duraria centenars de segles, canviarien el cel i la fisonomia de tot el que coneixem, també es veritat, que en aquesta fase ja faria temps que això no importaria el mínim.

El caos que va seguir, va ser l’esperat. Els líders religiosos van aprofitar per portar fidels desesperats per la salvació als seus ramats, les sectes para científiques i il·luminades van encoratjar als seus seguidors a immolar-se per fugir a planetes i galàxies llunyanes, els governs, van emplenar amagatalls subterranis amb armes, or i els elegits per repoblar la Terra en un futur. La violència es va escampar, la por, la desesperació i l’odi van fer una gran feina. Altres per contra es van reconciliar amb la seva consciència i amb l’univers i es van prepara per l’inevitable.

Encara, però en un últim esforç, la humanitat va sumar forces per aconseguir enviar coets de gran abast amb càrregues nuclears que desfessin el mal que s’apropava. Diverses tandes de míssils van aconseguir anar desgastant el cos imponent de l’asteroide CT69 2009 a mida que s’apropava a la Terra. L’asteroide es va anar desmembrant en trossos que van produir enormes Tsunamis, és cert, i grans terratrèmols que van destrossar i cobrir grans extensions del planeta amb la consegüent mortaldat, però finalment la massa rocallosa més gran que va arribar a impactar, va quedar reduïda a una extensió de 15 metres quadrats. L’impacte es va produir en una zona desèrtica d’Europa, a Espanya coneguda com Los Monegros. L’impacte, calculat com l’explosió de dotze milions de tones de dinamita, va arrasar tot el desert i amb ell va desaparèixer l’enorme complex hoteler i d’oci destinat a emular Las Vegas. Bé, també va desaparèixer gran part del territori aragonès i català.

El món, exhaust per l’esforç dut a terme, devastat per la mort i la malaltia, però perplex encara per la seva sort, volia pensar que podria curar les seves ferides i tirar endavant.

De les cendres de la devastació provocada per l’últim tros de l’esteroide CT69 2009, el tros caigut al desert de Saragossa, en va sortir una figura esgarrifosa, aberrant, un tità de més de 6 metres d’alçada, dins una esfera de llum negre que xuclava tota l’energia que l’envoltava.

El tità simplement es va aixecar i va començar a caminar, el seu contorn i mesures inhumanes visibles dintre la llum fosca que l’envoltava. I cada passa que feia era una ferida en la terra, i s’estenia quilòmetres i tot cremava i a l’instant quedava reduït a cendra. Cap formació natural o construïda per l’home, muntanyes, edificis, llacs o rius per on passava el tità quedaven indemnes, tot el que el seu pas tocava es convertia en un erm de cendres, l’oxigen desapareixia, el buit ocupava l’espai que hi havia abans, una gran taca de llum negra s’estenia per la faç del planeta.

Inútil, va ser l’intent de qualsevol tipus de comunicació, inútil qualsevol mitjà per intentar aturar-lo o destruir-lo i res va frenar el seu pas destructor, com si es tractés del mític àngel de la venjança. No sé quan va durar tot el procés de reduir un planeta viu a una bola de foscor negra, però així va ser, i en això s’ha convertit el que abans anomenàvem Terra. Així ho vaig viure jo, l’última dona de l’espècie dels homes, sola, dins l’estació espacial. Ara tot és silenci, no hi ha llums, ni postes de sol, ni colors, ni sé, si el tità descansa acabada la seva feina o si marxarà mai d’aquesta tomba negre que abans anomenàvem Terra. Només quedo jo, i aquesta joguina de l’espai, i més ferralla, apuntant amb les seves antenes a l’espai profund, restes i legat del nostre “gran” passat”.


> Catalunya Zombie (Setembre 2009)


“Catalunya Zombie”, es una fabulació futurista i apocalíptica sobre l’actualitat Catalana, aprofitant els darrers esdeveniments, també es una nova lectura dels films de Cèsar Romero i del subgènere dels zombies.


******************


Desprès de l’èxit de la consulta popular per la independència de Catalunya, el 13 de Setembre a la població d’Arenys, la il•lusió al territori es dispara, i d’altres poblacions preparen les seves consultes. La metxa s’escampa i aviat, tot el territori català viu amb alegria un sentiment de canvi. Es preparen manifestacions conjuntes i pacifiques a les principals ciutats de Barcelona, Lleida, Tarragona i Girona, però la repressió policíaca acaba sent brutal i al Passeig de Gracia de Barcelona es produeix una gran matança de població civil i dues illes de l’Eixample acaben devastades pel foc. Les morts es conten per milers.

Al territori espanyol, comencen a produir-se desenes de morts a causa de la grip A, l’economia segueix enfonsant-se, tanquen fabriques, es produeixen vagues i revoltes per tot l’estat. El Rei com a cap de les forces armades i el govern central, aquarteren tropes militars a Aragó, València i dins el territori català, amb l’excusa de prevenir disturbis i protegir la població civil.

A l’Octubre en un partit de lliga de futbol a València, l’expedició blaugrana és pràcticament linxada, moren 6 membres de l’expedició.

Novembre, es produeixen les primeres detencions de membres del govern català, primer de ERC, i desprès de CIU. El president Montilla es destituït per les seves continuades queixes. Dos grups d’elit militars assalten la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, el President es traslladat a presó a Salamanca, l’alcalde es donat per desaparegut en l’enfonsament de l’edifici de l’Ajuntament.

Es nomena un governador militar per a Catalunya, que depèn del govern central, el castell de Montjuïc torna a apuntar amb les seves armes cap la ciutat de Barcelona.

Són generalitzades les privacions, el tancament d’escoles, radio i televisió, el fred s’instal•la, i la grip A, segueix produint centenars de morts.

França tanca les seves fronteres pel Pirineu, deixen d’arribar vols i vaixells als ports catalans, s’estén el bloqueig per tot el territori.

Degut a la pressió Internacional, les queixes de la ONU i la pressió interna per la fallida econòmica, el cap de l’estat, se suïcida disparant-se un tret al cap.

El partit Popular accedeix al poder, sense eleccions, instal•la la llei marcial i si fins ara es reconeixia a Catalunya sota tutela militar per raons de pandèmia sanitària, ara titlla oficialment Catalunya de territori hostil i rebel a la sobirania espanyola. De retruc s’envien tropes al País Basc.

Al Desembre es comencen a sentir els primers rumors de camps d’internament a Catalunya i Illes Balears. Escriptors, músics, intel•lectuals i polítics, continuen desapareixent.

La ONU, la Unió Europea, i EE.UU, emeten queixes continues per aclarir que passa a Catalunya, però no hi fan res.

A Espanya la població es divideix entre la que gira els ulls i calla, i la que participa activament i amb alegria en la repressió o que simplement l’aprova amb entusiasme, les lleves de voluntaris, són continues.

Els ciutadans catalans tenen prohibides les connexions per Internet i radio. Petits partits polítics passen a la clandestinitat, i a les muntanyes s’organitzen grups de resistència, mal equipats i dispersos.

Gener, els camps d’empresonament son una realitat, milers de persones s’amunteguen en condicions inhumanes. La grip A, i la fam provoquen grans quantitats de morts. Comencen a brotar altres malalties que estaven sota control. A dins dels camps, però també a les ciutats i pobles, s’obliga a portar cosida a la roba una insígnia als que són considerats independentistes. El català es prohibeix en la vida pública i en les institucions que encara funcionen.

Personal mèdic de l’exercit experimenta vacunes amb malats de grip A, internats als camps. Aquestes proves, comencen a crear mutacions del cep de la grip. Diversos malalts experimenten atacs de ràbia, violència extrema i degeneració dels teixits musculars i cerebrals, abans de morir.

Febrer, diversos malats infecten personal sanitari per causa de mossegades. Una segona generació d’infectats pel cep mutant de la grip A, tornen de la mort, amb ànsia caníbal i amb hipersensibilitat a la llum diürna. Els infectats fugen dels camps d’internament propagant la plaga, primer per pobles, i arribant ràpidament a les ciutats.

Febrer, finals de mes, els satèl·lits espia francesos, posen en alerta els sistemes defensius del país, els caps nuclears apunten directament cap a Catalunya. S’aprova l’atac nuclear.

Pirineu català, un ós solitari, infectat pel nou cep es dirigeix creuant les muntanyes cap els territoris de la Catalunya Nord.


> Rutines (Octubre 2009)


Aixecar-se de taula. Anar amb pas cansat al bany. Raspallar-se les dents ràpidament, amb força, mentre vigilo la cara cansada que em mira pel mirall, els ulls amagats rere els cabells blancs i despentinats, la samarreta bruta, plena de llànties.

Sortir al balcó, seure en la foscor, encendre una cigarreta mentre miro els balcons dels veïns. Miren la televisió encantats.

Tornar al sofà, seure al costat del gat, que fet una bola de pèl, somia tranquil. Els bigotis i les potes es mouen, somia que caça lliure.

Agafar el comandament i canviar d’un canal a un altre, sense esperar trobar res concret, sense entendre que diuen o fan.

Esperar que l’esgotament m’empenyi a aixecar-me, canviar l’aigua de l’abeurador del gat i ficar-me al llit, resant que arribi la son.

Apagar el llum de la tauleta coberta de mocadors bruts, xavalla i llibres.

Donar voltes dins del llit, inquiet, despert, esperant.


> Ràbia (Octubre 2009)


Esbufego, em costa respirar. La mà sagna abundantment, l’últim tall m’ha obert el palmell i s’enfonsa fins el polze. Cegat per la sang, palpo el terra, trobo la falç, tremolós la brando, traço arcs a l’atzar, amb l’esperança de donar al blanc. Necessito uns instants per aixecar-me. Sento la fulla del ganivet trencant l’aire i clavant-se a la meva espatlla.

Esclat de dolor immens, crido amb angoixa, trontollo, a punt de caure. No puc perdre el coneixement. Milers d’agulles em punxen el braç, regust amarg a la gola, escupo un gargall fosc i dens.

Aixeco de nou la falç, trobo carn tova, empenyo amb força. No deixa anar cap soroll. Desencaixa el ganivet del meu cos i noto una rierada humida que baixa pel pit, segueixo tallant, un cop, un altre, cau a terra, m’hi llenço amb felicitat salvatge, trinxant, furgant en la massa amorfa, fins que perdo la consciencia.